AHIR al migdia es va confirmar el que ja feia dies que es donava per fet, les eleccions al Parlament de Catalunya queden ajornades al mes de maig. La causa adduïda per a aquest ajornament és, bàsicament, l’estat d’expansió en què es trobarà la pandèmia a Catalunya el 14 de febrer, data en què s’havien de celebrar les eleccions.
No seré jo qui vulgui saber més d’expansions i contraccions de pandèmies que els savis epidemiòlegs que tant l’han encertat en el darrer any, però em costa d’entendre per què aquest ajornament s’ha de decidir ara i no, posem per cas, una setmana abans de les eleccions, quan es podria veure amb molta més claredat si els pronòstics actuals són, o no, encertats. En canvi, no costa gens de veure un interès clar d’alguns partits en l’esmentat ajornament.
Ja fa un any, quan el president vicari va donar solemnement per acabada la legislatura, l’oracle de Waterloo el va convèncer de no convocar eleccions a canvi de deixar-li fer una remodelació de govern que li permetés excloure’n aquells elements que més posaven en qüestió la seva clarivident gestió. La coneguda raó de fons per no convocar eleccions era que calia guanyar temps perquè l’oracle de Waterloo pogués desenvolupar el seu, diguem-ne, projecte polític.
I així, amb la patxoca a què ens tenen acostumats, es va deixar passar alegrement el temps fins que van inhabilitar el president vicari, es va nomenar un president substitut del president vicari tot prohibint-li que ocupés el despatx de la plaça de Sant Jaume, es va dissoldre el Parlament i es van convocar eleccions. Ja en aquell moment, Meritxell Budó, altrament coneguda com l’àguila de la Garriga, va mostrar el seu escepticisme davant del fet que les eleccions es poguessin celebrar en la data que havia anunciat el president del Parlament.
Aleshores es van atribuir les seves paraules al ressentiment pel fet que Torrent, que és d’ERC, hagués anunciat la data sense tenir en compte les necessitats de desplegament del, diguem-ne, projecte polític de Junts per Catalunya. Ningú va tenir en compte aleshores que les àguiles volen molt amunt i poden veure coses que la resta d’humans no podem veure. Tal dit, tal fet, els pronòstics de Budó són a punt d’esdevenir reals, com una profecia autocomplerta.
No sembla massa equivalent la comparació que es fa amb l’ajornament de les eleccions basques i gallegues perquè, independentment de l’afinitat o no amb el color del partit que governa, cal admetre que ambdós països tenien, i tenen, un govern sòlid, que generava prou confiança als seus ciutadans per poder-se permetre aquests mesos d’interinatge. Em temo que no és el cas de Catalunya, on el desgovern del Govern fa temps que ha esdevingut digne d’un vodevil d’aquells que fan amb tant d’èxit al TNC. Les entrades i sortides de les rodes de premsa que fan el conseller Sàmper i la consellera Vergés podrien tenir perfecte encaix en una obra de Goldoni; el conseller de Treball ja no en fa, de rodes de premsa, per no posar més en evidència les clares llacunes que té en la matèria; les escoles privades de dansa i de música acaben de difondre una carta oberta al conseller del ram que, només que la meitat de les coses que hi diuen fossin certes, hauria de provocar la dimissió de Bargalló; el conseller Tremosa no se sap ben bé què fa, més enllà de voler demostrar que el moviment continu també és una forma de fer política; el conseller Calvet viu en una apatia considerable des que li van posar un cul com un tomàquet a les primàries de JxCat… i així podríem anar repassant conselleries fins a demostrar la completa inanitat d’aquest govern.
Es pot permetre Catalunya seguir així fins al mes de maig? Tot sembla indicar que serà així. Mentrestant, esperem que aquest “frame” de la decadència de Catalunya que cada cop circula més pels mitjans de comunicació no sigui una altra profecia autocomplerta.
