Gener és, per a mi, un mes plenament salesià. Els membres d’aquest orde saben l’estima que els tinc, de ben petit. D’ací a dues i tres setmanes, respectivament, seré fidel al meu costum periodístic dels darrers anys: escriure sobre el patró (sant Francesc de Sales, el dia 24) i el fundador (sant Joan Bosco, 7 dies més tard).
L’expressió llatina "tibi dabo" fa referència a les temptacions del diable a Jesucrist, transcrites per l’evangelista Mateu / 4:9: "Tot això et donaré si, postrat, m’adores". Un fet que va tenir lloc dalt d’un cim ben alt, amb una vista impressionant de la vall… Si fa no fa, la mateixa que es pot imaginar fent referència a la capital del Principat, on el temple expiatori contempla, abraça i embolcalla la ciutat.
Els plànols de l’obra -que durà 59 anys- pertanyen a l’arquitecte Enric Sagnier i l’acabà el seu fill Josep M., ara en fa 60. Els entesos parlen d’un estil historicista, amb tocs neoromànics i neogòtics. La idea de construir el temple va sorgir -a finals del segle XIX- davant del rumor que s’hi faria un casino-hotel i un temple protestant. Llavors, un grup d’acabalats catòlics -entre els que hi havia la senyora Dorotea Chopitea- compraren el terreny i el cediren al fundador dels salesians l’any 1886, un parell d’anys abans de morir.
Al XXII Congrés Eucarístic Internacional de Madrid (any 1911), fou nomenat temple nacional expiatori d’Espanya. Cinquanta anys més tard -exactament l’octubre de 1961- es col·locà la imatge del Sagrat Cor al cim d’aquesta basílica. Just quan es commemoraven els 75 anys de la visita de Dom Bosco a Barcelona.
Mai no he estat a Brasil i confesso que és un país que m’encantaria visitar. He vist, però, imatges del Crist redemptor de la muntanya del Corcovado, al parc nacional de Tijuca. Domina tota la ciutat de Rio do Janeiro a 710 metres d’alçada. Si fa no fa, uns 200 metres més de la que té la de Barcelona.
Em permeto establir una certa comparança entre ambdues ciutats, donat que la panoràmica que es contempla des de tanta altura esdevé summament espectacular.
Un cop explicada aquesta història, desitjo fermament que la pandèmia que ens tenalla s’acabi al més aviat possible. I, fent un pas més, que la classe dirigent tingui "altura de mires" per gestionar la problemàtica amb més encert del que han palesat fins ara.
