Des del principi de l’actual pandèmia, el principal dilema al nostre país ha estat entre la protecció de la salut dels catalans -i dels terrassencs- i la preservació de l’activitat econòmica. Les posicions extremes -tot a favor de la salut, tot a favor de l’economia- es poden entendre per part de les persones a qui principalment afecta una o altra cosa. Qui ha patit la mort solitària d’un familiar, qui ha estat prop de la mort ingressat durant setmanes en una UCI desbordada, que fa mesos que treballa a la planta d’un hospital en condicions límit, troba que les mesures preventives han estat poques. Qui ha hagut de tancar de manera intermitent o definitiva el seu restaurant, qui té bestiar i no el pot vendre o no en pot distribuir la llet o els formatges, qui despatxa en un gran centre comercial que no pot obrir i viu amb l’angoixa de no poder tornar a la feina troba que les mesures de confinament són exagerades i preses de qualsevol manera. La proximitat a la realitat no sempre ens proporciona més informació, però el que és segur és que ens en fa perdre la perspectiva.
Informativament, passa el mateix. Es pot escriure un informe periodístic a partir de dades de contagis, del risc de transmissió, d’ingressats per Covid-19, d’ocupació de les UCI o de morts setmanals, i acabar escrivint en un to dramàtic i acusador sobre la suposada incompetència de les autoritats sanitàries. I es pot escriure un informe sobre el nombre d’aturats i, a més de donar les dades objectives, parlar d’un panorama apocalíptic i fins i tot de considerar equivocades les mesures governamentals preses per evitar la interacció social. Tots dos informes estan plens de raó.
Que, com informava dijous Diari de Terrassa, gairebé 17.000 terrassencs no tinguin feina en acabar 2020 -això per parlar només dels registrats que en busquen i no pas dels que voldrien treballar i ja han desistit de buscar-ne, o no reuneixen les condicions per fer-ho de manera regular- és realment un drama. És clar que aquests 17.000 aturats terrassencs també es podrien comparar amb els encara més de 23.756 aturats del 2012. O també amb els molts menys de 2007, i que no arribaven a 9.500 aturats. Però 17.000, en qualsevol cas, són massa. Sobretot si, a diferència d’altres països, no tenen el suport econòmic necessari per fer front a la imposició de les mesures restrictives, és a dir, si han de seguir pagant els lloguers, els impostos o els sous dels empleats.
En tot cas, el dilema no té una bona solució i qualsevol intent d’equilibrar les dues necessitats -salut i activitat econòmica- és una missió impossible i condemnada a les crítiques de totes les parts, com passa ara mateix. Tanmateix, com a mínim aquest dilema ens hauria de proporcionar una bona lliçó que no sempre solem tenir present: el benestar social -salut, educació, suport a la dependència…- només es pot garantir amb la creació de riquesa, amb la prosperitat econòmica -empreses, comerç, autònoms… Els països més pròspers són els que poden afrontar millor els estralls de la pandèmia. Dit d’una altra manera: està molt bé que aplaudim el personal sanitari. Però no seria també raonable aplaudir la gent que crea llocs de treball, la que se sap autoocupar en allò que coneix o la que senzillament treballa responsablement al servei no tan sols del seu interès personal sinó també pensant que el seu és un servei a la comunitat?
