Fa pocs dies hem dit adéu a una persona de molt talent, gran categoria intel·lectual i de nobles conviccions. Els qui el varen tractar saben i recorden la fermesa del seu caràcter, la seva exquisida discreció i notòries capacitats. Dins un hipotètic/interessant col·leccionable biogràfic d’en Corominas ens trobaríem amb un ampli llistat d’àmbits que, de manera conjunta, ens oferirien un perfil força afinat de la seva vàlua i trajectòria. Cadascú pot fer recordatori, lectura i afegitons del que més conegui i/o hagi viscut. Hi podem encabir la professió mèdica, la recerca, la docència universitària, la gestió hospitalària, la militància socialista, el compromís amb la política municipal, l’activitat parlamentària a les Corts de Madrid, la maçoneria, la colla d’amics de l’Sferic….i l’Ateneu Terrassenc. En aquesta entitat era president des de 2009 i li tocà viure uns complicats inicis.
Aquesta faceta és de la que tinc un lògic interès i un amable compromís d’escriure alguna cosa. Enguany l’Ateneu farà vint-i-cinc anys de la seva refundació, l’any 1996. Aquesta entitat endegava una segona etapa després de la que visqué en el segle XIX (1879-1898) i que va estudiar i situar, històricament, Lourdes Plans a la que seguim recordant amb emoció i sincera gratitud. Des de 1996 han passat moltes coses i faltaria a la veritat sinó reconegués també alguns moments personals quelcom difícils que, sortosament, ja formen part del passat. Josep Corominas ha estat una persona decisiva en la vitalitat i dinamisme de l’Ateneu dels darrers anys i en garantir, des de la celebrada nova seu del carrer Sant Quirze, unes perspectives de futur que el continuen presentant com un referent excepcional dins el mapa cultural de la ciutat.
Em vaig incorporar a l’Ateneu poc després d’iniciar el seu nou periple -a finals dels noranta. Va ser gràcies a l’enyorat Francesc Olivé que em convidà a participar en les diferents activitats en el local del carrer d’Antoninus Pius. Va confiar sempre en mi i em rebé amb els braços oberts. Era molt bona persona. Noble i perseverant. En vaig ser president entre 1999 i 2006. En aquells anys conegué gent extraordinària, alguns ja han marxat, -darrerament Gaietà Borràs , organitzàrem tota mena de xerrades i interessants sopars-tertúlia a la xurreria Rosa de Ca n’Anglada, vaig patir la cruesa d’algunes desavinences, vàrem navegar sovint en les aigües de la precarietat i també reconec que la meva implicació, per motius i compromisos professionals, fou insuficient, en moments, on calia molta fermesa en la seva gestió diària.
En qualsevol cas representà una experiència extraordinària i inoblidable. Tot això ja és història però la recordo a mode de merescut homenatge que permet valorar molt més el moment present i la vitalitat de l’Ateneu. Abans i ara hi ha hagut molta voluntat en fer coses per Terrassa – per la ciutat que estimà tant Corominas -, per l’art i la cultura, i sobretot per aprendre i compartir els valors de la convivència, la llibertat i la solidaritat. Aquests són també els que Josep Corominas defensà sempre sota la seva presidència i que remarcava en una entrevista que l’estimada Rosa Maria Vives li feia en el Butlletí de l’Ateneu del mes de novembre de 2009. El llibre imaginari sobre la història de l’Ateneu Terrassenc em porta molts bons moments de relació i converses amb el Josep. Amb el pas dels anys, les activitats augmentaran en nombre i diversitat. És impossible no trobar una proposta/curs/iniciativa adient als múltiples interessos dels nombrosos socis i seguidors. Tothom hi ha trobat el seu espai. Les portes són obertes de bat a bat.
El contingut del butlletí mensual és una mostra fefaent i inqüestionable. Penso en el sopar anual, ell sempre anava molt ben abillat i tenint cura de tots els detalls i dels autèntics reconeixements a les persones que estimen Terrassa i el seu Ateneu. Recordo la seva erudició i els seus coneixements d’història. No puc oblidar una emocionant sortida per alguns indrets fronterers de l’exili republicà. Tenia la impressió, gens errònia, de que sabia de tot. Qualsevol trobada, de més o menys estona, s’acompanyava d’un allau de propostes per organitzar sortides, taules rodones, presentacions de llibres i/o conferències. Proposava i escoltava tots els suggeriments. La seva agenda mental sempre estava oberta. Tot eren facilitats i aquest ha estat i segueix sent l’agraït tarannà de la junta directiva que li ha fet sempre costat. Es diu que les persones s’identifiquen pel seu llegat, generositat i empremta. Per això a Josep Corominas el tindrem sempre ben present sense oblidar tots aquells que han col·laborat, en diferents moments, en el recorregut d’aquests vint-i-cinc anys. El reconeixement i la gratitud són infinits.
