Des del començament de la pandèmia hem insistit que les conseqüències sanitàries serien gravíssimes, però que sent d’una magnitud dramàtica i insospitada no podríem perdre de vista les conseqüències socials i econòmiques de la crisi del coronavirus. Ara comencem a fer-nos una idea mirant les dades de l’atur i les xifres de pobresa amb que treballen les organitzacions no governamentals com Càritas. Terrassa, per descomptat no és aliena al fenomen i el més de desembre ha estat dolent, molt dolent per a l’ocupació a la ciutat; 565 persones més s’han sumat a l’atur, el que significa que estem a la bora dels 17 mil desocupats a la ciutat.
Durant l’any 2020, més de 3.000 persones han perdut la feina, amb el que s’ha trencat una esperançadora trajectòria de recuperació econòmica. Parlem del 21,9 per cent d’augment. És cert que encara no arribem a les xifres de la part més complicada de la crisi que va provocar l’esclat de la bombolla immobiliària, però també és cert que la tendència és molt preocupant. Sobretot, si tenim en compte, una vegada més, que els treballadors afectats pels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) no es comptabilitzen, com a aturats (només a Catalunya son més de 175 mil).
Per tant, per molt que vulguem fer una lectura positiva i fins i tot amb perspectives de cert optimisme de la situació econòmica provocada pel coronavirus, serà realment complicat. No hi ha dubte que la gran esperança és la vacunació, però hi ha dos factors que ens aporten neguit. En primer lloc, el dispositiu organitzat per les autonomies és absolutament insuficient i si no s’ho plantegen de forma seriosa planificant una vacunació realment massiva, no hi serem a temps de salvar molts llocs de treball.
Una altra qüestió, en relació als ja referits ERTO és que si no s’allarguen en el temps de forma indefinida fins que assolim la immunitat de grup, ens trobarem que l’esforç de l’Estat i de les empreses intentant aguantar l’embat de la crisi no haurà servit per res, ja que seran moltes les empreses que desapareixeran. Igual passa amb els autònoms, especialment en àmbits tan complicats com la restauració o els sectors més relacionats amb el turisme. Sense ERTO no seran i tot i això són moltes les empreses que ja han tancat davant la falta de muscle econòmic per continuar endavant. Per molt que parlem de resiliència, de reinvenció i d’optimisme, no hem de perdre el contacte amb la realitat, per la qual cosa, l’Estat està obligat a donar respostes.
