Que el cap d’any hagi coincidit amb l’administració de les primeres vacunes haurà servit per acomiadar el 2020 amb un xic més d’esperança de com l’hem viscut des de la primavera passada. Possiblement, només haurà estat un respir transitori perquè les dades del que ja es pot considerar la tercera onada no són pas bones. I el més probable és que passat festes les xifres de contagis, ingressats a les UCI i morts per Covid-19 empitjorin. Però saber que ja s’hi ha començat a posar remei, no es pot pas menystenir.
Per tant, tot i que encara no és hora de fer balanços sobre què haurà representat aquesta pandèmia, tant per a la ciutat, el país i el món en general, el que sí que ja sabem és que tots els intents d’aprofitar-la políticament o ideològicament per fer anar l’aigua cap al propi molí, han fet el ridícul. La gestió de la pandèmia ha tingut els seus petits èxits i els seus grans fracassos, és cert. I això ha servit per bescantar el nostre govern per incompetent. O per denunciar la precarietat dels serveis sanitaris, com si visquéssim en un país sobrat de recursos. O per malparlar de la ciutadania per indisciplinada. L’antipolítica demagògica i simplista d’uns, i el partidisme obsessiu i cec d’altres, d’una manera absolutament immoral, han volgut treure rendiment de la desgràcia. N’hauríem de prendre nota.
Tanmateix, després hem vist com als països amb governs suposadament més competents -França, Alemanya, Suècia…- el virus també se’ls escapava de les mans. O que els sistemes sanitaris dels països rics també quedaven desbordats. I que malgrat suposar que els francesos, o els alemanys i no diguem els suecs, eren gent disciplinada i no com nosaltres, doncs també s’han contagiat en proporcions semblants. Quan es preguntava, amb segones intencions, com era que Itàlia ja havia controlat la pandèmia, al cap de quinze dies ja tornava a estar com aquí. Quan una regió espanyola feia el viu per haver-se escapat de la catàstrofe, al cap d’una setmana havia d’abaixar el cap. La pandèmia ha mort moltes persones i ha desbaratat l’economia. Però també ha posat al descobert molts setciències ignorants, moltes arrogàncies patètiques i molta demagògia oportunista.
Per la banda positiva, en canvi, hem vist que gràcies al potencial científic competitiu entre equips de recerca, però alhora també amb una gran capacitat col·laborativa a nivell internacional, ha donat uns resultats espectaculars a l’hora de trobar el remei a la pandèmia. Experimentar amb un virus nou i trobar-ne la vacuna, posar-la a prova, aconseguir nivells d’eficàcia elevadíssims, validar-la amb garanties, produir-ne en quantitats impressionants, distribuir-la arreu del món i administrar-la ordenadament, i tot en un temps rècord, és una història d’èxit tan espectacular que costa ser-ne conscient. Pensem-hi: la fotografia d’ahir al Diari de Terrassa del primer vacunat a la ciutat, en el fons, contenia resumidament tota aquesta història.
Coneixement previ acumulat, recerca innovadora, capacitat productiva, sistemes sanitaris consistents i gestió política eficaç: això és el que hauríem de saber valorar, ens n’hauríem de felicitar tots plegats, i hauríem de sentir-nos agraïts de poder-ho gaudir. I, és clar, deixar de banda els ploramiques que aquesta història d’èxit ha desacreditat.
