En els últims quinze dies ens hem cansat d’escoltar frases que feien referència al fet que aquest dia de Nadal que acabem de passar, encara queden algunes celebracions per gastar, havia de ser un festivitat diferent per tot el que de limitació ha suposat conviure amb la malaltia que ens ha trasbalsat la vida a tots plegats. La gent del meu entorn és cert que han fet algunes restriccions, bàsicament d’acumulació de persones al voltant de la taula en un dia tan assenyalat com el 25 de desembre. Després passejant a la tarda, per fer baixar l’escudella i la carn d’olla vaig topar-me amb una persona que, estirada sobre d’un cartró i amb una jaqueta per manta, dormia plàcidament a l’entrada d’una botiga tancada i acompanyada d’un gos, una motxilla i mig entrepà embolicat en paper d’alumini. Un rètol amb moltes faltes d’ortografia deia: " jo també vull celebrar el Nadal, us demano una petita ajuda" i això va fer canviar extraordinàriament la perspectiva de les emocions que fins aquell moment havia sentit.
No podia, no podem queixar-nos dels nadals, més o menys normals que tots hem passat, COVID inclosa. És cert que enguany la cosa ha estat un pèl diferent a la resta de nadals celebrats amb anterioritat però mai som conscients de la immensa sort, del privilegi que tenim en moltes de les coses que vivim.
El món és molt gran per poder dir coses que poden ser injustes amb les diferents estampes que podem trobar molt a prop de nosaltres. Tampoc m’agrada jutjar a les persones per primeres impressions, potser aquell que viu al carrer sense cap altra possibilitat de supervivència ha encadenat tot un seguit d’episodis que l’han portat en aquest malson.
Els que tenim una vida normal, tot i que no sabria com definir aquesta normalitat, de vegades no som capaços de valorar allò que gaudim de manera estable i habitual. Una norma com la de no poder abraçar-nos ens ha fet canviar la perspectiva de la importància que el contacte físic té per a tots els homes i les dones. Un Nadal sense tota la família fent-nos costat ens ha ensenyat la necessitat de saber treballar la petita distància, el benestar interior.
Hi ha persones que el seu Nadal és igual o pitjor que qualsevol altre dia de l’any, amb les mateixes carències i misèries amb la mateixa soledat i tristor de la seva quotidianitat .Nosaltres, ens hem vist obligats a viure amb una certa resignació aquestes festes familiars i no parem de queixar-nos de mala sort que hem tingut i la dificultat del moment.
Hem de sentir-nos un privilegiats per poder gaudir de la vida que tirem endavant, sigui la que sigui, sense valorar gaire el que tenim, és efímer i si assaborint la fortalesa del ser, del saber-se i mostrar-se persona. La riquesa de la gent rau única i exclusivament en la felicitat real que només pot provenir de la feina dura, la suor, els desafiaments i el sobreviure a les tempestes. Acceptant que la vida és difícil, i abraçant aquesta veritat, ser capaços de transcendir-la, posant la responsabilitat en el focus del nostre comportament, i triant la bondat per sobre de l’egoisme personal.
El Nadal d’aquell home estirat a sobre del cartró ha estat un dia de 24 hores com el nostre i no sabria assegurar que el meu ha estat millor que el seu. Aparentment la meva normalitat podria semblar més còmode i tranquil.la que la seva però aquell dormir plàcid que vaig veure en ell em deixa dubtós sobre qui dels dos disposa d’una fortalesa interior més treballada, ell no es queixava de res i nosaltres rondinem d’aquest Nadal per la incomodés que ha suposat no poder-nos trobar. Vull acabar l’article d’aquesta setmana amb una nota d’agraïment a la vida que m’ha tocat viure, segur que n’hi hauran de millors i d’altres de pitjors però vull sentir-me un privilegiat per la vida que tinc i pel Nadal que he pogut passar sense jutjar a ningú ni lamentar-me de res no vagi a ser que pugui cometre una injustícia respecte d’altres persones que formen part de la nostre món.
