Avui fa 850 anys de la seva mort. Fou arquebisbe de Canterbury i se’l venera com a màrtir i sant tant per part de catòlics com d’anglicans. Estudiant de teologia a París i Bolonya, entrà a formar part del servei de l’arquebisbe Teobald. Als 36 anys, el nomenaren ardiaca del mateix arquebisbat (vindria a ésser el diaca principal d’una església). Com a tal, esdevingué vicari del bisbe de la pròpia diòcesi.
Un any més tard, passà a alternar aquell càrrec amb el de canceller del rei Enric II d’Anglaterra. Recolzant-se en la tradició ancestral, el rei pretenia controlar els temes polític i eclesiàstic. En aquest sentit, pensà que el jove Tomàs esdevindria la persona adient. Tant fou així que es convertí en el tutor dels fills del monarca. Les coses, però, canviaren arran de la mort de l’arquebisbe: l’havia de substituir en Gilbert Foliot i el rei imposà Becket (que tan sols tenia 48 anys). En compensació, a aquell se’l situà com a arquebisbe de la capital. Tan bon punt accedí al càrrec, Tomàs es tornà auster, discret i allunyat dels plaers mundans, que fins llavors compartia amb el seu rei. Aquest se n’adonà i començà a distanciar-se’n, recolzant-se més en les tesis del titular de la cúria londinenca.
Tot plegat començà a dividir l’església britànica. En Tomàs pretenia separar el control de la monarquia sobre l’església. Aleshores, el rei reuní el clergat el dia 11 d’octubre de 1163, intentant fer prevaldre els seus drets de sempre. Aquesta vindria a ésser una primera guspira en la dissociació posterior entre catòlics i anglicans.
Cada any, del 18 al 25 de gener (coincidint respectivament amb la confessió de sant Pere i la conversió de sant Pau), té lloc una setmana de pregària per la unió de les esglésies. Oficialment cal situar-ne l’origen a l’any 1894, quan el papa Lleó XIII, en la diada de Pentecosta, animà els fidels envers aquesta praxi. Amb el matís que, 150 anys abans, un moviment escocès ja havia instituït el costum de pregar per totes les confessions religioses… Personalment, jo crec que hi ha més temes que ens uneixen que no pas a l’inrevés. Això sí, en Tomàs Becket ja va pagar amb la pròpia vida l’odi dels vassalls del rei Enric II, a qui havia servit fidelment.
