Seurem a taula i ens mirarem mútuament per recordar, sense dir res, els convidats que no hi són presents. Potser…, segur, per respecte haurem deixat la cadira buida en el lloc on s’asseien habitualment. Qui sap si una cadira sense usuari presidirà la taula si es tracta de l’avi/cap de casa que no hi pot ser o que ens ha deixat per sempre. El recompte d’absències és indescriptible i no sembla pas aturar-se. Hi ha un costum ancestral de distribuir/assignar el personal al voltant d’una taula. De fet i sense cap pretensió analògica amb el Tricicle i l’enginyós espectacle "SIT" (2002) o l’increïble número de les cadires de Jaume Mateu/Tortell Poltrona en reconeixem el seu valor, prestacions i serveis. La història de cadascú va molt lligada a aquest element. Amb les circumstàncies actuals es converteix en un singular/imprevist protagonista. A moltes cases hi haurà cadires buides per als que no poden venir i també per a la gent que ha marxat. La gresca, una conversa banal i la xerinola, massa sovint rebutjades i inevitables, tindran un caràcter ben amarg perquè no podem oblidar els absents per protocol, per normativa, per excés de bombolles o que per desgràcia ja no hi són. La nostra memòria, fràgil i fonedissa, té molt present on seia cadascuna de les persones estimades. La cadira esdevé testimoni singular d’un protocol que no està escrit però que s’ha complert, fil per randa, amb el pas dels anys. En una imaginària taula rectangular puc recordar la ubicació dels pares i els avis. Una taula que s’ampliava amb els tiets i els cosins en dates assenyalades. Quin goig que feia i com ho he trobat a faltar. L’avi Maties presidia amb goig la taula el dia de Nadal o el diumenge de Festa Major com a jornades més rellevants del calendari. No podia ser d’una altra manera. Cada cadira de cada casa preserva un munt de sentiments. Poden semblar iguals però no ho són pas. A moltes llars ja fa molt de temps que això es va acabar i només alguna imatge ens hi porta amb tota mena de detalls. Per a molts, enguany serà la història del record, de l’enyorança i del silenci per un mobiliari desocupat i que incentiva la memòria familiar i particular. El calaix dels records s’obre de bat a bat. Quina suma més punyent: els que no hi són més els que no hi poden ser. Trista i maleïda aritmètica.
Escric aquest text fent un bocí de memòria de l’ús i gaudi d’aquest element. Quan varen arribar els primers televisors al barri hom es traslladava al bar o a la casa del veí amb la seva cadira. El televisor era un luxe i la cadira, un bé del tot necessari/imprescindible. Era un requisit indispensable per tenir accés a la privilegiada programació d’aquell preuat invent que arribà en els primers seixanta. La sèrie "El fugitivo" va generar un trasbals de cadires sense parió. Molta gent anava amb la cadira amunt i avall; a peu o damunt la Vespa. També succeïa en aquells xafogosos estius on es prenia la fresca des del capvespre fins a la matinada. S’anaven traient les cadires que serien ocupades posteriorment. Hi havia cadires de totes les mides i estils. Un veritable mostrari.
En qualsevol cas, seieu on us diguin, sigueu pacients, defugiu del neguit i tingueu l’esperança que l’any vinent serà diferent.
Us desitjo molta salut i felicitat.
