Per fi bones notícies per a la ciutat. S’anuncia un projecte estratègic entorn l’audiovisual i el videojoc al Parc Audiovisual. Veurem si es concreta perquè, dels fons Next Generation, n’ha de sortir tot. Però no posem aigua al vi abans d’hora. Aquest és el tipus d’apostes que cal fer. El Parc Audiovisual no ha estat el revulsiu amb què va ser concebut. Competir en l’àmbit audiovisual no és només qüestió d’aspiracions. Calien empreses tractores i aquestes no van arribar mai. Al final, ha estat el fet d’esdevenir el plató d'”Operación Triunfo” el que ha permès una projecció del Parc Audiovisual. Tanmateix, aquest projecte que s’anuncia entorn d’empreses del videojoc podria ser l’embrió d’un possible clúster i podria donar vida a un espai que té molt potencial. Terrassa necessita aquesta mena de projectes com l’aire que respira. Cada dia és una ciutat menys diferencial, més diluïdament metropolitana. La potència industrial de la ciutat ha caigut en picat. Calen molts revulsius i un govern local amb una altra actitud respecte de les empreses.
Una segona bona notícia. L’estació de tren a Can Boada. Una infraestructura necessària per reequilibrar el nord de la ciutat i ajudar factors de mobilitat més sostenible. Estem en ratxa. Ja només faltaria que la B-40 s’acabés de veritat. No ens creiem cap promesa al respecte, n’hem escoltat massa, però algun dia l’orbital nord s’acabarà. El que no sabem és si serà abans o després de la Sagrada Família.
David Garrofé ha deixat el seu càrrec de secretari general de la Cecot. En aquests anys ha ocupat molt espai. La gent que ocupa tant espai durant tant de temps és perquè val. La seva contribució a la modernització i expansió de la Cecot ha estat decisiva. Ha viscut presidències llargues a la Cecot, com les de Cima i Abad, que són persones ben diferents. Però Garrofé no només ha estat l’home de maquinària de la Cecot, ha fet estratègia i s’ha mogut bé en les diplomàcies de la política i de la burocràcia, que no saps mai quina és més important. David Garrofé ha marcat una etapa a les patronals catalanes, la Cecot va ser la primera que es va modernitzar. Faci el que faci tindrà notorietat i serà un referent. Viurem un Nadal que serà una mica menys Nadal. Això de la pandèmia es fa llarg. No s’acaba d’acabar. No em facin dir per què però fa dies que penso en el temps de la Guerra Civil. I comparo, si això de la Covid ens durarà un any i mig amb sort, com devíem fer-se de llargs els gairebé dos anys i mig de Guerra Civil, en un clima d’enorme inseguretat personal, amb les notícies de morts constants dels fronts i amb la tensió extrema de la repressió local de rereguarda que a Terrassa va ser duríssima. El temps és una mesura relativa. Però des de la Guerra Civil no havíem viscut moments tan excepcionals per tant de temps. I m’ha fet pensar com es devien fer d’eterns els mesos de la guerra, i com els ànims els devien oscil·lar com ens ballen ara a nosaltres.
Ens tocarà viure un moment de contenció. Un Nadal diferent. I ja veiem com trencar les nostres inèrcies emocionals i familiars se’ns fa costa amunt. Gestionar aquesta pandèmia és molt difícil, i ningú voldríem estar al lloc dels que han de prendre les decisions greus, però de vegades la falta de talent és senzillament irritant. A alguns, una situació normal ja els aniria gran i aquesta situació tan crítica els desborda a diari. Veure tanta inconsistència ens fa petits com a país. I comprovar que de vegades saltem d’ocurrència en ocurrència fa mal. Simplement cal una mica de respecte i que es posin de veritat a la pell dels que veuen limitades les formes de guanyar-se la vida. El que s’ha fet amb el món de la restauració no sé si era imprescindible, però el que és evident és que es podia fer amb molt més de respecte. Que prenguin les decisions que hagin de prendre, però no s’hi val fer-se el valent prenent grans mesures sanitàries i després no saber compensar seriosament els estralls que aquestes mesures, per comprensibles que puguin ser, comporten. Prenem decisions com si fóssim un país ric, i no ho som. Volem fer com Alemanya però no tenim diners com Alemanya, ni la cultura de sensibilitat respecte de les empreses. Només podem demanar als nostres dirigents una mica de consistència i que, d’ocurrències, en tinguin les justes.
És evident que no tenim experiència a gestionar pandèmies, però no caldria exhibir tanta mediocritat. No cal.
Estimats lectors del Diari de Terrassa, que passeu un bones festes i creuem els dits perquè el 2021 ens permeti passar pàgina. Bon Nadal i Bon Any.
