Els catalans que passem de la setantena hem viscut una situació ben especial pel que fa a la nostra llengua. A casa i amb els amics parlàvem en català, però ja de petits vam haver d’aprendre a parlar i a escriure en castellà a l’escola. Això no hauria estat negatiu si no fos que no ens van ensenyar a escriure en la llengua pròpia, amb la qual cosa ja de grans escrivíem en castellà perquè no sabíem escriure en català i, en conseqüència, ens era més fàcil llegir un text en castellà que un de català (encara ara hi ha algú que diu que, en les traduccions d’obres literàries estrangeres, li és més còmode llegir la versió castellana que la catalana).
Aprendre el català escrit va suposar, per a nosaltres, un esforç afegit: anar a classes de català, esforçar-nos a corregir els barbarismes castellans que s’havien anat introduint en la nostra llengua, buscar al diccionari el significat de mots catalans que ignoràvem, etc. N’hi ha que no han volgut -o no han pogut- fer aquest esforç i continuen sent analfabets de la seva pròpia llengua (alguns se n’avergonyeixen; d’altres mostren una indiferència que fa esgarrifar).
Ens volien fer creure que aprendre català era una cosa supèrflua afirmant, amb una ignorància supina de la lingüística més elemental, que el català era un dialecte o bé una parla pròpia de persones incultes. I fins i tot n’hi ha que, en adreçar-se a algú en català, els ha respost: "Hábleme en cristiano". Això ha creat en nosaltres, com és natural, una mena d’animadversió envers el castellà, la llengua imposada. I és una llàstima perquè el castellà és una llengua germana de la nostra -filla del llatí, com el català- que ha creat textos literaris preciosos que molts de nosaltres hem tingut el plaer de llegir. Però, quan una llengua s’imposa, quan el qui la parla la fa servir com una arma llancívola en contra d’una altra, és ben natural que els parlants d’aquesta altra es posin a la defensiva i se n’apartin. I això és el que ens ha passat. D’una banda, ens hem rebaixat a parlar en castellà més sovint del compte per por de no ser compresos ja que l’administració, la policia i les grans empreses dispensadores de serveis essencials com telefònica, gas, electricitat, etc. parlaven exclusivament en castellà, però, d’altra banda, aquesta imposició ha creat en nosaltres un malestar i, en el fons, una aversió envers la llengua imposada.
Val a dir, també -tot i que em sabria greu molestar ningú-, que molts dels nostres ciutadans de parla castellana, acceptant com un fet normal que els parléssim en castellà, no ens han ajudat a superar la nostra actitud submisa ("estamos en España", deia fins i tot algun), sinó que més aviat han ajudat a mantenir-la. Caldria, ara, que canviessin d’actitud i es fessin càrrec de la nostra situació. Hi ha persones a qui costa molt parlar en català -i me’n faig càrrec-, però agraeixo molt a aquells que et diuen: "Ya puede hablar en catalán, que ya lo entiendo". Perquè el que no puc entendre de cap manera és que hi hagi persones que, fent 30, 40 o 50 anys que viuen a Catalunya, diguin que no entenen el català. En canvi, és gratificant veure com alguns immigrants de procedències molt diverses han après a parlar en català, tot i fer pocs anys que estan establerts al nostre país.
