Amb una gran/immensa preocupació cerquem cada vespre les darreres dades de l’asil de la capital del Pallars Jussà per si el recompte de baixes a la residència Jaume Fiella – fill de Tremp i 47è president de la Generalitat – ha sofert alguna tràgica variació. No m’hagués imaginat mai prendre hàbit i costum d’aquest tipus d’observacions. Els fets de Tremp han creat una inesperada/emotiva complicitat entre molta gent. La situació és d’una excepcionalitat tan gran que ho fa del tot inevitable. No recordo quan vaig començar a fixar-me en la xifra de defuncions però sí que no oblidaré mai l’augment descontrolat dels darrers dies fins a la dada de 55 morts que acompanya les reflexions d’aquest article. Suposo que tothom té clar que es tracta d’una veritable tragèdia, una barbaritat… I podeu afegir-hi l’adjectiu que més us plagui per definir el que està passant en aquella ciutat. Un municipi que compta, si no vaig errat, amb el terme més gran del país i que ha estat sempre un veritable gaudi visitar-lo i descobrir-hi nous indrets de la seva història mil·lenària. Permeteu-me un record amable enmig d’aquest evitable calvari.
Aquesta situació de total desencert ja fa massa dies que dura. Ara ja ha començat la segona part de la funció i a la qual ens hem anat acostumant des de fa mesos amb situacions no iguals però similars. Aquesta no és altra que esbrinar de qui són les responsabilitats i què és el que no s’ha fet adequadament. La segona part de la funció rau, tristament, en el foc creuat d’observacions i anàlisi dels protocols. Quin sarcasme! I vinga amb els protocols! Amb unes xifres tan esfereïdores com les que ens ofereix aquest centre no hi trobem cap mena d’autocrítica per part de ningú ni unes declaracions que posin quelcom de llum a tot aquest immens desgavell. Encara escoltem comentaris sobre l’encert, l’eficiència i la bona gestió. Per fi la consellera de Salut ha visitat les instal·lacions amb una cinquantena de morts que representen l’1 per cent de la població de Tremp. Les imatges segueixen sent dramàtiques i malauradament repetitives: els vehicles funeraris entrant i sortint d’aquell immoble que ja ha escrit una de les pàgines més tràgiques de la història recent del nostre país. Fa setmanes que es van perdent vides humanes dins un infernal degoteig. El 80% de les víctimes han mort en la mateixa residència i ens preguntem el perquè d’aquest monumental i macabre desori. La consellera intenta explicar, àdhuc justificar, allò que és inexplicable a les orelles dels veïns i de la ciutadania en general. L’altre drama d’aquesta pandèmia és la buidor del discurs, la frivolitat del missatge, la inconsistència dels arguments. Però sobretot aquesta manca de reconeixement d’errors i relliscades que combreguen amb una mediocritat àmplia i latent de bona part de les autoritats. Es parla d’actuacions diligents i anticipades però hom canvia el semblant perquè les conseqüències han estat nefastes, senzillament incomprensibles. I el comptador de víctimes no s’atura. Després d’una pausa per dinar i en reprendre l’article ja són 58 les persones que han mort en aquell immoble. En poca estona hem d’afegir-hi tres víctimes més. Ara són les cinc de la tarda. Veurem què passarà demà. Molta tristesa i abatiment.
