La veritat és que molts dels meus articles surten de converses amb persones que formen part del meu quefer quotidià i és ben cert que en les últimes setmanes noto una certa tensió, per no dir emprenyament, amb tota la situació que s’està vivint arran de la famosa pandèmia. Suposo que les vides de la gent s’han vist força trasbalsades i en alguns casos s’arriba a situacions que alteren l’estat emocional, psicològic i fins i tot físic dels homes i les dones que tenim a prop. En una d’aquestes converses vaig dir a l’Adriana que el meu proper article seria per intentar fer reflexionar a tothom del paper que la solidaritat havia de jugar en les circumstàncies actuals. L’Adriana i en Josep regenten el bar que tinc a prop de casa i ells són un dels molts afectats pel tancament agressiu que està patint el sector de la restauració. Són dues persones treballadores, incansables i que sempre tenen un somriure per a la gent que travessa la porta d’entrada del seu local amb mascareta. Han suportat amb preocupació però bon ànim els diferents períodes de tancament total i restriccions parcials del seu negoci i han procurat seguir sempre les normes d’higiene i seguretat que se’ls han fet arribar des de les diferents institucions administratives i de salut. Han demanat les famoses ajudes, difícils de gestionar i encara més difícils de cobrar, i han intentat renegociar algunes de les condicions que en forma de despeses fixes han d’afrontar mensualment. Han estat un dels molts exemples que trobem en el nostre país de feina ben feta per part d’aquella gent que assumeix la part que li pertoca en la responsabilitat de fer tirar enrere aquesta malaltia global. Han assumit tot el que d’ells depenia i ho han fet sense massa queixes.
L’Adriana i en Josep només alcen la veu quan veuen que ells, que han estat a l’alçada de tot el que se’ls ha demanat, no s’han vist correspostos de la mateixa manera per altres agents que també haurien d’haver fet alguna cosa per garantir la sostenibilitat de tots. El seu lloguer del negoci ha baixat una mica, lluny d’aquell 50% que de manera festiva es va anunciar per televisió. Els seus impostos continuen sent els mateixos i cap administració els ha convidat que no els paguin mentre tenen les persianes baixades i la caixa buida. No és que no vegin bé que hagin d’aturar la seva activitat per evitar que la gent no quedi arremolinada envoltant la seva barra del bar, senzillament creuen fermament que tothom hauria de posar-se al lloc que li toca. Entre tots i totes prendre solucions més col·lectives i justes, repartir l’afectació entre tots, per intentar sortir-ne de la millor manera possible, més harmònicament i amb tics de camaraderia. Tenen raó, no tothom ha actuat amb aquesta visió de confraternitat.
Un lloguer assequible durant les setmanes de tancament, ponderat entre el propietari i el llogater, una reducció o anul·lació dels impostos mentre l’activitat ha estat aturada, una ajuda directa en forma de diners i no d’ànims a final de mes haguessin contribuït molt que aquesta parella estigués més convençuda que tota una vida treballant i aportant riquesa al país, com a mínim, havia servit per tenir una seguretat per si les coses anaven maldades. Les persones que sovint entrem al seu local els apreciem molt però segur que tampoc gaires clients els hem ofert el nostre ajut material per si en algun moment el necessitaven.
L’Adriana només demana que tothom es posi a lloc, que tothom aporti el que li toca, que entre tots intentem salvar la situació de tots i no només d’uns pocs. La condició humana ha d’esmerçar-se més en aquest sentit col·lectiu i defugir misèries individualistes que ens allunyen entre nosaltres.
L’Adriana i en Josep no demanen cap favor, senzillament demanen ser tractats d’una manera més justa, més civilitzada, més humana.
