Sorolls, metàfora de la societat, de la política. En el temps de la imatge la societat no només mira; també escolta, sent el soroll. El cosmos, la natura, la vida són sorollosos. Res s’esdevé sense que ell hi sigui present. El soroll és en el món humà una conseqüència del viure en comú, de la "polis". Sense "polis", sense societat, no hi ha soroll. El soroll equilibrat, harmoniós -el so-, és el mitjà emprat per la societat per tal d’establir vincles socials, eines de convivència. Quan el soroll és so, aquest es converteix en una llavor que fa créixer projectes i somnis: llibertat, ciència, art, tolerància, democràcia, benestar, justícia, etc., ja que se segueix l’expressió "res en excés", la qual invita a trobar en tota activitat humana la justa mesura per protegir-se de la "hybris" de la mitologia grega , la qual condueix gairebé sempre a la desmesura, a la disharmonia, a la catàstrofe. En efecte, si el soroll se sent en excés, desborda els seus límits -es trenquen les bones maneres, el consens, les regles de joc- i es torna un greu problema polític. En ultrapassar els seus llindars el soroll es transforma en crispació, bronca… i s’esdevé refugi de l’estupidesa i de la irracionalitat humanes.
Hom pot observar fàcilment la diferència entre el soroll equilibrat (el so) d’Alberto Rodríguez (Podemos) -"Es usted una buena persona. Deja calidad humana en este sitio"- quan es va dirigir a Alfonso Cordón (PP), el qual s’acomiadava del Parlament a l’última legislatura, i el soroll desmesurat de Pablo Casado en qualificar Pedro Sánchez de "traidor, felón, ilegítimo, okupa, sociópata, guerracivilista…". És important escoltar els sorolls socials i polítics, ja que ens poden fer comprendre en quina classe de societat vivim, ens avancen esdeveniments, ens anticipen conflictes, ens auguren cap a on ens pot arrossegar la seva desmesura. Des de fa temps se senten sorolls inquietants, que amenacen la democràcia, la convivència. Un d’aquests sorolls és el de la informació que s’escolta a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, resultat de pertorbacions que tendeixen a amagar, distorsionar o emmascarar la informació.
La crispació, des de fa anys, controla el debat polític i creix a les xarxes socials. Escoltar certes idees, certes opinions, certs judicis de valor, notícies falses, insults, amenaces, etc., és sentir l’altaveu per on criden en excés les veus dels amos del soroll. Les veus últimes del xat de "La XIX del Aire" i dels manifestos de militars a la reserva són inquietants, són una amenaça, no uns fets anecdòtics que hagin sorgit per generació espontània. Tenen, però, uns antecedents en els sorolls des de les tribunes polítiques i mediàtiques de partits com VOX i PP, els quals des de l’inici de la legislatura han produït el màxim soroll possible, aprofitant maquiavèl·licament la crisi sanitària, en afirmar, entre altres nombroses perles, que "aquest govern de coalició és il·legítim", que vol trencar Espanya, que és una dictadura constitucional, que ha lliurat Espanya als hereus dels etarres i als independentistes. A més, les respostes de VOX i PP als dos manifestos dels militars jubilats contra el Govern mostren un paral·lelisme amb la seva manera de crispar i fer bronca. Abascal (VOX): "Por supuesto que son nuestra gente"; Ayuso (PP): calla sobre el xat que parlava de cometre un genocidi -"…fusilar a 26 millones de hijos de puta"- i surt en defensa dels manifestos -…"contra el deterioro de la democracia y el pensamiento único"- perquè, afegeix, "parte del gobierno quiere derrocar la Constitución" i sosté que aquests manifestos donen suport a la seva tesi sobre Sánchez i "no al revés". De quina democràcia parlen els no demòcrates? A quin pensament únic es refereixen els posseïts per un únic pensament, el de l’"irrepetible" (Franco)?
La història d’Espanya ens ensenya que cal estar vigilants. Aquests fets no es poden menysvalorar. El govern central i els autonòmics no haurien d’estar silenciosos. Els líders polítics demòcrates no haurien d’estar callats. I el Rei, per què no parla? Ens imaginem un xat i uns manifestos semblants fets per líders independentistes jubilats de tot l’Estat? No estaria el Rei i totes les institucions, inclosa la judicial, parlant, fent un crit al cel i prenent mesures de tota mena?
