Em provoca una riallada el contingut d’aquest títol. Commemorant avui el “dia internacional de la cobertura sanitària universal”, exigiria el cap cot a la classe política, ara que som al bell mig de la pandèmia. “Gràcies” als seus mals oficis i al malbaratament esgarrifós que han anat fent del pressupost sanitari, som on som. Fa de mal dir i no retiro ni un punt ni una coma. Em permeto refregar-los que la desatenció i l’escapçada financera de les residències geriàtriques i l’atenció sanitària recauen a llurs lloms.
Haver de sentir que Suïssa no ingressarà els ancians a la UCI si es produeix saturació per coronavirus clama al cel. Aquest dret, en paraules de l’OMS, “és un objectiu polític compartit per la majoria de països”, malgrat que pocs ho han assolit. Per tant, a què vénen tantes declaracions que no es volen complir? Que remoguin cel i terra, eliminin burocràcies, rebaixin sous d’alts càrrecs i fixin un ordre de prioritats/drets. Tot el demés són falòrnies.
Fa dos dies, parlava de la declaració mundial dels drets humans. Evidentment, un altre “sopar de duro”. Com ho és, alhora, disfressar-ho tot plegat dins dels objectius d’un “desenvolupament sostenible”. Però si no s’aguanta res! Fóra massa exigir l’aboliment total de construcció i venda de maquinària de guerra i aplicar-ne la despesa a la sanitat? Tinc o no dret a somiar?
Fixar la frontera o horitzó del 2030 per a aquest repte és “fer volar coloms”. Com en l’aturada del canvi climàtic, entre moltes altres fites utòpiques per manca de voluntat real i ferma en el combat. No n’hi ha prou amb una mera conscienciació. Cal prendre un metafòric “bisturí” i obrir/enfocar en canal el viarany de l’èxit segur.
Retornant a la gestió de la gerontologia, tota la ciutadania hauria d’exigir la judicialització immediata dels “voltors” que s’han lucrat estratosfèricament amb retallades immenses. No es tracta tan sols de superar la Covid-19. De la maneta, han d’aplicar-se mesures coercitives contundents contra les “màfies” que han arrasat amb tot. No em refereixo tan sols a salut. També penso en la il·lusió, l’esperança i la pròpia vida de molta gent. Molts se n’han anat per “culpa” d’ells, abans del que tocava. Sic!
