És molt comprensible que la mateixa setmana hagin coincidit, d’una banda, l’alerta del Fòrum de Síndics i Síndiques Locals -on té un gran paper Isabel Marquès, la nostra síndica local-, que ha demanat que es reforcin els serveis socials locals, i , de l’altra, les queixes dels familiars d’estadants d’una residència i geriàtric públic terrassenc exigint que el centre informi millor i que no es converteixi en un “pseudohospital”, per fer servir les seves paraules. La Covid-19 segueix sent un drama que, si bé no som al punt extrem de la primavera passada, segueix fent molt de mal i amenaça de fer-ne encara més durant una bona temporada. La preocupació està ben justificada.
I, per si semblava una exageració, desgraciadament, la mateixa setmana hem vist la gravetat a què porta no atendre aquestes alertes i demandes. Així, hi ha hagut el brutal incendi a Badalona d’un edifici ple de persones sense habitatge. Un cas que, per la seva magnitud, ningú no pot dir que no n’estava al cas. El propietari de la fàbrica incendiada no havia denunciat l’ocupació per humanitat, i ara l’insensible alcalde de la ciutat el vol denunciar just per la seva bondat. I, a més, hem contemplat la desgràcia de la residència de Tremp amb pràcticament tot el centenar d’ internats contagiats per la Covid-19, a més de la meitat del personal que hi treballa. Uns fets que donen suport a les preocupacions del Fòrum i de les famílies amb familiars a residències i geriàtrics.
Ara bé, a més d’exigir millors serveis socials públics i el màxim rigor en la gestió dels centres de persones grans, aquestes reivindicacions haurien d’anar acompanyades, primer, d’una clara consciència de la imprevisibilitat d’una pandèmia com la que ens ha caigut damunt i, segon, de l’anàlisi de les causes de les limitacions objectives dels nostres poders públics per poder-hi donar resposta. Estem acostumats a exigir seguretats a les administracions públiques, però no tenim prou consciència de la impossibilitat de tenir-les de manera il·limitada. Cap de les administracions. Ni cap dels organismes científics que les assessoren, com s’ha vist en aquest cas inèdit en què van passar mesos per tal que els experts s’anessin posant -força, però no totalment- d’acord. I, pel que fa a les limitacions objectives, cal destacar la desproporció entre la capacitat econòmica del país -i, per tant, de les seves expectatives de benestar- i la disposició dels recursos que li corresponen.
Dit d’una altra manera: si els ajuntaments, consells comarcals o Generalitat no atenen segons allò que esperem, és conseqüència -a part d’algunes incompetències, que també n’hi ha- del mal finançament a què es veuen sotmeses aquestes administracions. Els 16.000 milions anuals d’espoli fiscal tenen un preu. I ignorar-ho -per exemple, a l’hora d’alertar, de queixar-nos i, és clar, d’anar a votar- ens fa còmplices de l’abús. I demanar una gestió el més modèlica possible és raonable, i més si parlem de salut i vides humanes. Però exigir-la quan allò que s’ha de gestionar és una realitat complexa, canviant i sobretot imprevisible és excessiu. La màxima exigència no s’hauria de deslligar de la màxima confiança, i tampoc no s’hauria d’oblidar quina part de responsabilitat tenim el conjunt de la societat en el daltabaix pandèmic que pressiona administracions i residències. Una mica més d’empatia amb els responsables d’aquestes administracions i institucions no faria cap mal.
