Sé, per experiència pròpia, el difícil que és governar i fer entendre les decisions de cada moment, a la gent que en resulta afectada. També reconec que amb els anys, es fa més i més difícil trobar la comprensió i la col·laboració dels ciutadans. Si algú en tenia algun dubte que miri les xifres de desplaçaments del passat pont de la Puríssima, per donar-se’n compte.
Dic això, a la vista dels avenços i retrocessos en l’aplicació de mesures per a contenir la pandèmia. He perdut, i crec que amb mi, un molt elevat percentatge de ciutadans , la confiança en els nostres governants. Em refereixo als d’aquí, a Catalunya. Ho sento però assistir en viu i en directe, dues o tres vegades per setmana, a contradiccions clares entre conselleries, produeix una por immensa si, arribat el moment, han de prendre alguna decisió dràstica, determinant.
Però, la meva reflexió d’avui, va encaminada a una crítica que fem des del món rural, al sistema de confinaments per municipis. Ja ho vaig criticar en el moment del primer gran confiament de març – abril, però som ara molts els representants territorials que demanem una comprensió i un major coneixement del país, abans de prendre determinades decisions.
Catalunya té 32.108 km 2. Un país petit, organitzat en 947 municipis, dels quals 487 tenen menys de 1.000 habitants, i concretament 336 en tenen menys de 500. Qualsevol persona que hagi voltat una mica, ja no dic que visqui en un d’aquests municipis, ha pogut comprovar que en llocs tant petits, és normal no disposar d’un bon nombre de serveis bàsics. Feta aquesta constatació molts ciutadans, molts alcaldes, han demanat pensar més en confinaments comarcals que no pas en els estrictament municipals.
Catalunya té 42 comarques. Algunes molt petites amb molts pocs habitants i d’altres de grans dimensions territorials o en habitants. Si es considera indispensable reduir dràsticament la mobilitat, és lògic buscar demarcacions concretes, però haurien de ser també lògiques. I aquí és on entrem els ciutadans de pobles petits. De moment, en aquest tema, com en dotzenes d’altres, tenim una paret com interlocutor. Continuem sense poder-nos moure dels nostres termes municipals. Es igual si el poble té 30 habitants que si en té 300.000 . Es igual si té 10 km 2 que si en té 150. Es el més fàcil, doncs es va per aquí.
El governant d’aquí, que hauria de tenir com a prioritat el coneixement del territori, la proximitat, no la té. Potser perquè visita molt poc el món rural, i desconeix que en més de 300 municipis no hi ha farmàcia. O tampoc perruqueries, ni un supermercat, ni un bar o restaurant, ni altres establiments de materials de primera necessitat. Es a la capital de comarca on es van a resoldre les qüestions més elementals.
Per això, s’ha demanat i reiterat el confinament comarcal, en comptes del municipal, almenys en una dotzena de comarques clarament rurals. Tant difícil és plantejar-ho ? Tots el que vivim a pagès, tenim molt clar el territori comarcal. Es el nostre entorn immediat, de fa molts anys, on tots ens coneixem i on fem vida. Els límits municipals, fa anys que han quedat petits, i en molts casos, inservibles pel que tenen d’incapacitat per resoldre els problemes de cada dia. I si per alguna cosa han de servir les comarques, precisament és per tenir un àmbit més gran, on disposar dels equipaments i serveis que pobles molt petits no poden tenir.
Aquesta reflexió – demanda, fa setmanes circula per tot Catalunya, i em pensava seria atesa en aquesta ocasió, en la que el confinament s’allargava més que en altres casos. Però no. Continuem amb un govern de resposta continuada, copiada i reiterada amb mandra de pensar i acordar mesures més adients.
I és gent que volien la independència, i ens han portat a la incompetència. Sóc federalista precisament per resoldre situacions com les que critico. Si cada nivell d’administració s’ocupés del territori que té més proper, evitaríem situacions com les que vivim ara, prop de mig miler de municipis catalans. I que ningú cregui que no som conscients de la necessitat de reduir la mobilitat, però també és compatible amb la resolució de temes de la vida quotidiana que la resta de mortals del país, poden resoldre, perquè viuen en pobles grans o ciutats. Es injust, i sobretot és impropi d’un bon govern.
A situacions diferents, decisions diferents. No és tant difícil d’entendre. Sovint, aquests governants es queixen del centralisme madrileny, quan ells son més centralistes que els que critiquen. A les proves em remeto, i no veig cap intenció de modificar posicions. Suposo que el fet de ser pocs en el conjunt de Catalunya, deuen pensar que no podem tombar governs, però no tenen en compte que aquestes reivindicacions les podem compartir amb milions de ciutadans de ciutat, que aplegats tots, podem decidir el proper govern. Així sigui.
