Avui ens havia de dir que el debat d’aquests primers dies de desembre giraria intensament al voltant del nombre i les edats dels participants en els àpats nadalencs de les properes setmanes. En aquests darrers mesos, hi ha tantes novetats que cada vegada ho resulten menys. A qualsevol hora i en qualsevol mitjà hom no fa altra cosa que observar/discutir sobre si hem de ser sis, deu o més i quina és l’edat que permet incorporar o desconvocar el personal. Aquests recomptes són la prioritat? Tot té l’aparença d’un entrenador quan convoca, amb el reglament a la mà, jugadors del filial i equips d’edat inferior. Tot això és tan important? Ja sé que el Nadal és la festa més gran/desitjada on es conjuguen tota mena d’emocions i també una bona dosi de frustracions. Sovint les abraçades acaben en lamentables picabaralles. Sempre hi ha qui s’entossudeix a tractar temes que no toquen. Res de nou. Conec persones que l’esperen amb delit i d’altres que no en volen saber pas res. Però en aquests moments, per damunt de tot, s’imposa la prudència més gran i per tant qualsevol precaució serà del tot benvinguda. Ens hi juguem moltíssim. Em resulta quelcom pesat aquest debat sobre la xifra de comensals i en quins dies estarà permesa l’alineació sencera de tot l’equip familiar. Tinc la sensació que ens estan convidant a un posicionament i una participació a contracor respecte a la festa i la celebració. Ens pesen tant els convencionalismes socials que sembla no poder defugir-los en un any tràgicament viscut/recordat per tota la societat. Sembla que ens hàgim de reunir, comptar i recomptar per damunt de qualsevol preu i/o circumstància. Potser tots els que volen evadir-se de les festes també hauran d’aixecar el dit i patir el corresponent recompte. ¿Però, com es combina o marida que es parli ja d’una possible tercera onada i alhora s’estiguin negociant horaris, nombre de convidats i bombolles?
En el darrer recompte de la Fundació Arrels de la gent que dorm al carrer es varen superar les 1.200 persones a la ciutat de Barcelona. És una barbaritat de primer ordre que deixa bocabadat a tothom. És una xifra que provoca molta vergonya i una infinita impotència. ¿Què deuen pensar aquestes persones si tenen l’oportunitat de seguir aquest "interessant" debat sobre les futures reunions familiars? ¿Com es deu veure des d’una porxada, dins l’aixopluc d’un cartró o un espai, mínimament arrecerat, aquest batibull d’horaris, normes i limitacions? L’amic Joan Tamayo escrivia amb molt detall i concreció sobre "l’extrema gravetat i vulnerabilitat en què es troben moltes persones", en parlar dels "sensellar", de la greu problemàtica que representa la manca d’habitatges, la persistent sagnia dels desnonaments, la ineficàcia/inoperància de les administracions i les repercussions de tota mena per als qui no poden gaudir d’una vivenda digna. Potser el gran debat hauria de ser aquest i no tant el que s’acompanya de persistents imatges ensucrades i d’un maquillat enyor col·lectiu elaborat a base d’un obsessiu, pervers i estereotipat consum. ¿Us imagineu que aquest drama perdés la seva invisibilitat? Això sí que toca i ens afecta a tots encara que no ho sembli.
