Són les que bufa, avui, l´incombustible Raimon,el cantant de Xàtiva. Al costat d´en Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Guillermina Motta o Salomé (entre d´altres), un dels màxims exponents del fenomen de "la nova cançó". Bé que se li ho va reconèixer, a nivell institucional, amb el Premi d´honor de les lletres catalanes, l´any 2014. No endebades, de ben jove ja es nodria llegint autors de la talla d´en Joan Fuster, Salvador Espriu, Ausiàs March i Josep Pla.
Aquest moviment sociocultural a la música reivindicava l´ús normal de la nostra llengua en ple apogeu del franquisme. Des d´ambients universitaris d´esquerra, la flama s´escampà –progressivament i ràpida– a la resta de la societat civil. La melodia i el text de les seves cançons impactaren les classes populars de manera fantàstica.
El nefast ministre d´Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne –el mateix de la maleïda dita "la calle es mía"– activà la censura contra ell i tot allò que pogués albirar un recolzament i expansió de la cultura del principat. En aquesta conjuntura, cal retre un reconeixement envers el paper, la fermesa i "els pebrots" d´en Raimon.
"Al vent, Diguem no i Se´n va anar" configuren el trio/podi de les peces que jo triaria dins d´aquesta autèntica "batussa"…En tot cas, el temps ho posa tot a lloc. No cal aprofundir la qüestió històrica amb nous arguments. Tothom és grandet per a separar el gra de la palla. Del ministre no se´n recorda ningú. Del cantant, en canvi, tot són flors.
L´any 1963 , amb Salomé, tenien previst interpretar el "Se´n va anar" al Festival de la cançó mediterrània. En saber-ho Fraga etzibà que "no passava res perquè hi hagués una cançó en català". El sarau es muntà, però, arran la votació popular que els hi donà el triomf. A partir d´aquell moment, tot foren traves, prohibicions i tocades de potet. Una forma sibil·lina de l´etern "a por ellos".
57 anys més tard, l´atzucac polític palesa una infame gestió política per part dels successius governs espanyol i autonòmic. Deixant de banda la postura en el sentit "indepe", Raimon ens convida i, esperona a no defugir l´arranjament d´una "eterna" mala peça al teler.
