Després d’una conversa amb una bona amiga li vaig prometre que li dedicaria l’article d’aquesta setmana. La frase desencadenant d’aquesta decisió va ser la que figura en el títol que encapçala l’escrit. Vàrem fer una revisió de com l’Estat Espanyol afronta les situacions de caràcter social, la vida en definitiva de les persones i després d’avergonyir-nos de com tothom intenta escapolir-se de les seves obligacions fiscals, laborals i ara també sanitàries ens volem mostrar com una societat endreçada i plena de drets, que no d’obligacions. Un Estat que ha fet de la subvenció una manera de viure, de la festa una tradició de profund arrelament i de la mentida i la trampa un instrument de golafreria egoista pel be personal, que no pas per l’equilibri col·lectiu. Polítics que han passat del "sí podemos" al "ahora os espavilais que yo y mi mujer ya estamos colocados", un Estat que prefereix amb l’argument de no tenir diners endeutar a la ciutadania abans que endeutar-se ell com a solució definitiva als efectes de la pandèmia. Un Estat amb una economia submergida extraordinàriament elevada, la gent ha de menjar, i un Estat que necessita una cinquena part de la seva població activa en format funcionari per tirar endavant un engranatge que quan ha hagut de demostrar que estava ben engreixat, han tancat les portes i s’han quedat a casa a teletreballar argumentant que per la seva edat avançada, organismes envellits, eren població de risc davant del coronavirus. Tot el meu respecte als funcionaris docents i sanitaris.
Ens van dir que d’aquesta sortiríem tots junts, és cert, el que no ens van dir és que uns ho farien sense cap afectació i els altres famèlics i tarats en l’intent de supervivència en solitari. Ens van col•locar un equip de militars protegint als metges per demostrar control i seguretat i van acabar transmitent imposició i autoritarisme.
España, rica amb hores de sol i promocions urbanístiques s’ha oblidat que els països ben afinats, els que funcionen i cuiden a la seva gent situa la igualtat d’oportunitats com un dels seus objectius capdavanters. La diferència entre els uns i els altres no és insalvable, a la gran ESPAÑA davant la mascareta de disseny que porten alguns, altres reparen i reutilitzen la mascareta quirúrgica una i una altra vegada perquè no tenen diners per canviar-se-la.
No ens han educat per ser solidaris amb la resta, ans al contrari, sempre ens hem volgut espavilats i vius per trobar la manera de saltar-nos la norma, la frontera, el confinament o qualsevol obligació en favor de la xarxa col•lectiva. Mirar cadascú de nosaltres per nosaltres mateixos, polítics els primers, i allò que esdevé fora dels nostres interessos no computa, no serveix, no és necessari parar-hi atenció.
España és un territori fragmentat i no em refereixo a la seva distribució en comunitats autònomes amb severes diferencies entre unes i altres, em refereixo a que no treballem de manera grupal per absolutament res que no reporti un benefici individual per a cadascú de nosaltres. Fem les coses esperant alguna resposta a canvi, i l’ànim de lucre acostuma a ser-hi present en moltes de les relacions humanes que promocionem.
España "is diferent" i tant que ho és. És fastigosament diferent a moltes cultures que mostren un sentiment de manada desbocat corrent en la mateixa direcció. Aquí és el campi qui pugui, atontat l’últim i el atrapa’m si pots, som així.
Si estimada Núria, si quan dius que som un Estat de pandereta et refereixes a que som un Estat insolvent, mentider, matusser, fragmentat, insolidari, desorganitzat i extraordinàriament estúpid no puc res més que donar-te la raó.
