Cansa, i molt, tornar a parlar de la B-40. Podria ser el tema en què més m’he prodigat des que escric al Diari de Terrassa. Però és que el cas de la B-40 és l’exemple perfecte de tot el que ens passa com a terrassencs i catalans. És el tipus de raons que expliquen, millor que no pas cap sentència del Tribunal Constitucional, el perquè l’aspiració a la independència s’ha generalitzat sobretot entre les persones més ben formades, com mostren les enquestes. I, jo diria, també entre els que més es preocupen per la prosperitat i el benestar -que són les dues cares de la mateixa moneda- dels catalans.
Els experts expliquen que Catalunya no té els serveis públics que corresponen a la seva capacitat per crear riquesa. Ni tampoc els té per la seva necessitat, en temps difícils, de mantenir la que ja té. I, encara menys, no els té pels impostos que paga a l’Estat. I això es deu -també ho sap tothom que no menteixi- al drenatge fiscal que, com ja va advertir Xavier Sala-Martín, junt amb la velocitat de la llum, són les dues grans constants de l’univers: 300.000 quilòmetres per segon i 16.000 milions d’euros l’any. La B-40 n’és exemple: més de quinze anys per no acabar un tram de poc més de sis quilòmetres d’autovia a causa d’unes dotacions pressupostàries irrisòries, com la que ara es proposa per al 2021: 13,8 miserables milions d’euros.
La notícia d’aquesta previsió, que ells en diuen "inversió" però que no passa de ser la xavalla menuda que els quedava al moneder, arriba junt amb una altra evidència: que, si disposéssim dels recursos que ens pertoquen per la capacitat productiva que té el país, el combat de la Covid-19 es plantejaria de manera ben diferent. És a dir, com a França o Alemanya, amb ajuts directes i suficients per als sectors que convindria que romanguessin tancats per acabar abans i evitar milers de morts. Ja ho havia advertit el MHP Quim Torra -provocant un escàndol hipòcrita- i ara ho ha repetit el doctor Argimon, provocant una no menys hipòcrita cara de sorpresa a molts mitjans. També ha coincidit -ja és mala sort per a ells- amb el suport entusiasta d’ERC a aquests pressupostos de l’Estat que destinen quatre engrunes a la B-40 i que tampoc no es compliran. En canvi, afegiran encara més despesa al cost inicial a causa dels nous retards i que la Cecot ja calcula en 240 milions d’euros. No és exagerat augurar la durada de vint anys d’obres per acabar la feina i poder circular en una autovia construïda a una velocitat de 4 cm cada mes, més lenta que la d’una tortuga. No sé quina cara hi hauran posat els gestors locals d’ERC, però a l’hora d’escriure aquest article no he vist cap piulada d’Isaac Albert sobre l’assumpte. He vist, això sí, que, com que diu que el suport d’ERC als pressupostos "no va de milions d’euros sinó de fotre C’s", dedueixo que els misèrrims 13,8 milions de la B-40 no li importen massa.
En resum: la B-40 ha esdevingut un monument a la incompetència tècnica del Ministerio de Fomento, al maltractament inversor de l’Estat a Catalunya i també a la llagoteria nostra cada vegada que hem fet reverències al ministre de torn que venia a visitar la colònia i feia veure que això ja estava arreglat. La B-40 ha esdevingut el paradigma de la indignitat amb què deixem que se’ns tracti. I, atenent la Llei de la memòria històrica, proposo que quan s’hagi acabat s’hi posi una placa que ho recordi per a escàndol dels molts anys de submissió covarda. Si algú a Terrassa encara no sap per què ens cal la independència, francament, que s’ho faci mirar.
