Mirada psicològica: els afectes. La societat actual, que idolatra "allò jove", allò modern, la moda, el culte al cos, la cultura de l’eterna joventut, té una alta consideració envers les persones velles? Se’ls reconeix, no poder, sinó alguna mena d’autoritat moral? O més aviat se les menysprea, margina, exclou, tanca? En aquesta societat individualista, ultraliberal, el lema "salvi’s qui pugui" aconsegueix que les persones velles siguin les que en surtin més mal parades. Com diu el filòsof Aureli Arteta al seu assaig "A fin de cuentas. Nuevo cuaderno de la vejez" (2018), a la persona vella, només li queden, com a companys inseparables, la solitud, la desempara, la tristesa, l’angoixa, la por, la desesperació. La crua realitat de les persones velles es podria resumir malauradament com l’amarga experiència vital de tres sofriments: el que és causat per la colossal potència dels fenòmens naturals, el que prové de la nostra feble i efímera condició humana -dolors, malalties, envelliment, mort- i el que infringeixen les injustícies dels homes.
Mirada antropològica: els límits. Hom sap per experiència pròpia -la mirada cap a un mateix- i aliena -l’observada en la gran pantalla del món real i virtual- que, a diferència de les altres etapes de la vida -infantesa, joventut i maduresa-, riques en projectes, l’etapa de la vellesa ens assenyala la baixada del teló, el final. Cal, per tant, mirar-la amb molta cura. A diferència dels altres éssers vius, l’ésser humà és un ésser de projectes, viu el present nodrit pel passat i el futur. La vellesa, però, necessita una mirada especial, ja que hom sap que viu un present immediat, ja que té poc temps per endavant per proposar-se projectes -el futur s’està escurçant- i que el passat, si bé el pot evocar, no pot retornar.
Mirada ètica: la regla d’or. Envellir és un procés. Des del naixement envellim, cada dia morim una mica. En efecte, la vida és un procés on s’estableix una tensió permanent de guanys i pèrdues, de progrés i regrés, de creixement i decadència. Ser vell és pertànyer a la comunitat "dels que hem de morir" (Aureli Arteta). Reflexionar sobre la vellesa pròpia i l’aliena és també pensar en el final -l’hivern de la vida, la mort-, la qual cosa ens agermana amb les persones que pertanyen a la comunitat "dels que hem de morir", la mirada de la qual ens ensenya que no només no hem de fer-los cap mal, sinó que tenim el deure de cuidar-les. Tenir consciència de la nostra pertinença a aquesta comunitat tal vegada expliqui l’origen de la compassió i de l’altruisme, fer el màxim bé al màxim nombre de persones.
Mirada sociològica: els fets parlen. El grup demogràfic de les persones velles no és un tot uniforme -potser només té un tret comú, l’edat-, sinó que inclou una gran diversitat, esculpida mitjançant diferents cisells emprats per la societat com el gènere, la classe social i l’ètnia. Hi ha uns fets sociològics inqüestionables: la majoria de les persones grans que viuen soles són dones, la majoria de les persones grans es troben en una situació de pobresa, viuen dins o a prop dels marges de la pobresa, els vells de les minories ètniques migratòries han experimentat, a més de la discriminació de gènere i classe social, també la racista. Diferents estudis demostren que l’esperança de vida està estretament relacionada amb el nivell d’estatus social i econòmic, que les desigualtats socials augmenten amb la vellesa i tenen com a conseqüència que les persones velles siguin més vulnerables, augmenti la seva marginació i decaigui la seva ínfima qualitat de vida.
Mirada política: valor i preu. Arreu dels països occidentals la societat està envellint progressivament; assumpte que ja es reconeix que és un problema de tots i que ha originat un tens enfrontament entre dues maneres antagòniques de tractar aquesta qüestió: la progressista i la ultraliberal. La progressista proposa que per justícia sigui l’Estat, és a dir, tota la societat, el que cuidi de les persones grans. La ultraliberal, en canvi, que ho sotmet tot a la llei del mercat, defensa que cadascú afronti aquesta situació a través de la seva renda i dels seus estalvis.
