Una de les innumerables mostres que ens diuen que estem en un país dividit en dos bàndols irreconciliables és la pugna per l’educació. És difícil situar-se en l’escenari del conflicte en el sentit de si es tracta d’un dels elements que sempre han fomentat la confrontació o bé és una eina més de desgast del contrari, en aquest cas de qui està al govern. Des de 1970, Espanya ha tingut un total de vuit lleis d’educació i la que està venint, la “Llei Celaá”, en serà la novena.
Recordar-les, amb el seu peculiar ball de sigles, ens farà ser més conscients del que significa això: LOE, aprovada l’any 1970, ha estat la que ha durat més, lògicament, els cinc primers va ser inamovible; LOECE, de 1980; LODE, de 1985; LOGSE, de 1990; LOEPEG, de 1995; LOCE, de 2002; LOE, de 2006; LOMCE, de 2013, i, ara, la LOMLOE. Es pot dir que, després de la LOE, la que va portar l’EGB i el BUP, totes han nascut amb l’amenaça ferma i feta realitat de la seva derogació. De fet, el Partit Popular ja s’ha conjurat per fer-ne una de nova en el moment que arribin al poder, que, davant la tossuda realitat, serà, amb companyia o sense, més tard o més d’hora. I a què ens porta tot això? Doncs al desconcert, a la impossibilitat de consolidar un sistema educatiu solvent i creïble i, en definitiva, a una desmotivadora sensació de provisionalitat de la comunitat educativa i en especial del professorat.
Tornem a tenir, doncs, polèmica de llarg recorregut a costa de l’educació i, per descomptat, del català, de l’escola concertada i de tots els elements de divergència que ens separen. Parlar una vegada més del català o de qualsevol de les llengües cooficials espanyoles és una ignomínia que també posa de manifest que estem irremeiablement condemnats a no entendre’ns. El català a l’escola no ha significat un problema a Catalunya mai, més enllà dels artificis que s’hagin volgut organitzar per atiar un enfrontament que no existeix, magnificat ara amb les xarxes socials, que tan bé van per a segons què. Tornar a aquell “firme usted aquí contra los catalanes, señora” amb què va començar tot és no haver entès absolutament res.
I ara s’aprovarà la LOMLOE i d’aquí un temps més o menys llarg s’aprovarà una altra llei amb un nom més o menys similar i estarem dintre d’un “déjà vu” sostingut en el temps el qual, per desgràcia, comencem a considerar normal.
