La situació de pandèmia reclama una sovint ventilació de les aules d’escoles i instituts. Hom coincideix en l’encert/necessitat de la mesura i l’aconsellable renovació de l’aire per evitar contagis. A la motxilla no solament cal portar el material escolar habitual sinó també una bona manta, o almenys la que regalaven les companyies aèries en els vols transoceànics, així com d’altres accessoris per afrontar un brusc/provocat descens de la temperatura a mitja classe, després de l’hora del pati o en tornar de dinar -quan més convé una bona escalforeta. Reconec que treballar amb guants i bufanda no deu ser gens agradable ni és una situació adequada per aconseguir els millors resultats. Les escoles, malgrat nous encàrrecs, disposicions, ordres i contraordres, se’n sortiran com ho estan fent, fins ara, car hi ha un nivell altíssim de professionalitat i sacrifici. Sanitaris i docents, sota la corresponent/diferent responsabilitat, són els herois d’aquesta perllongada crisi sociosanitària. En llegir l’experiència d’abrigament en molts centres m’ha recordat les situacions de fred que tots haurem passat en molts moments de la nostra vida i que romanen fixos i inalterables en la nostra memòria. Els moments i experiències de fred terrible i despietat són part dels nostres records com ho poden ser els jocs de carrer, la primera festa particular o alguns programes radiofònics. El fred és quelcom inesborrable del nostre imaginari i en pensar-hi ja ens apareixen algunes esgarrifances. Si feu recordança ben segur que teniu moments prou gèlids que no heu oblidat gens amb el pas dels anys. En qualsevol cas no pretenc cap mena de discurs alliçonador que cerqui devaluar/minimitzar les imatges d’abillament hivernal dels nostres infants i adolescents. Ben al contrari. A l’escola cal estar-hi sempre amb confort i comoditat. La calefacció és imprescindible i durant les hores que faci falta. No és un luxe i sí una primera necessitat. No es podria mai admetre, excepte en la singular excepció que ara ens ocupa, fer les classes tremolant i amb la mirada desencaixada d’alumnes i professors.
Els records s’emplacen a recordar la cavalcada de Reis amb un fred de mil dimonis tot esperant les primeres notes musicals, el ritme compassat de patges i participants i la flaire inconfusible de les espècies reials. Es passava molt fred com també en feia molt per la Puríssima. Sovint he pensat que el 8 de desembre és un dels dies més freds de l’any. I, posats a jugar i retrocedir en el calendari, recordo alguna diada de Sant Andreu a Manresa, amb un fred que no es podia alleugerir malgrat la roba que hom portava al damunt. Tinc dates i moments d’un fred terrible. Podria escriure una biografia sobre el fred com a protagonista que podria començar amb els terribles primers mesos de 1956 -en el meu primer any de vida- dins un dels hiverns més durs que alguns recorden i expliquen. Penso en la jura de bandera del meu cosí a Gardeny -Lleida-, on semblava impossible sobreviure. El fred durant el meu servei militar no es pot descriure de bell nou sense espontànies tremolors – sobretot en les maniobres militars arreu de la província d’Osca. El fred de la “mili” em va preparar d’allò més. Penso que em va immunitzar de per vida. Aquell fred que sempre ha generat moltes anècdotes en zones de muntanya com la de trobar-te l’orinal ben glaçat en llevar-te al matí. Tots n’hem passat molt/moltíssim, tant de petits com de grans. I sempre amb el record d’aquells penellons a les mans i les orelles de terrible picor i sofriment. Eren el senyal inequívoc de com estava el termòmetre i sota quines condicions es vivia en el passat. Sortosament això ja és història. “Temps era temps” diu la cançó que parla de panellets i penellons i també de noms inoblidables que hem memoritzat per sempre: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Quin luxe!
