Vivim un moment d’especial complexitat. Gestionar la complexitat no és donat a tothom. La complexitat no es desplega només en forma de problemes. Molt sovint es presenta en forma de dilemes. I resoldre dilemes requereix un tipus de competències diferents. Els dilemes no es responen amb mecanicismes basats en receptes fàcils i repetibles. Més aviat requereixen de molta personalització en les solucions i de molt criteri davant de fenòmens molt canviants i poc lineals. Enfrontar-se a la complexitat requereix de gran competència, altrament, l’únic que es fa amb la complexitat és incrementar-la. Davant de la complexitat, molts polítics i gestors exhibeixen el que Drucker en deia incompetència sobtada. Queden retratats. Tanmateix però alguns polítics i gestors públics semblen exhibir una incompetència d’arrels més profundes.
La política ja sembla només un joc d’aparences. Alguns la dissenyen per viure al marge de la realitat. Els fets fan nosa. Molt sovint els defectes de la política venen d’origen. Les llistes electorals han de respondre més a tota mena de diversitats que no pas al talent. No queda meritocràcia a la política. Importa més la projecció a les xarxes socials dels candidats que la seva consistència. Ningú pensa que aquesta gent ha d’aprovar lleis complexes o ha de governar ajuntaments? Algú els hauria d’explicar que la complexitat no es resolt només amb Tweets o amb proclames de Facebook. Exigeix més profunditat. Alguns es passaran la legislatura canviant els seus governs i reordenant els seus equips tècnics perquè no saben realment com enfrontar la complexitat. Com que no són capaços de resoldre la complexitat es refugien en les consignes de partit, com si pretenguéssim que tots hàgim de combregar amb rodes de molí per dissimular la seva mediocritat militant. La complexitat requereix talent, esforç, consistència. La complexitat és la prova del 9 dels incompetents i mai havíem tingut una complexitat del calibre de la que ha comportat la Covid en les darreres dècades. No sempre la política ha estat així. O no sempre aquesta incompetència compartida, transversal, havia estat tan evident.
El que hem viscut en les darreres setmanes de la gestió de la pandèmia a Catalunya ha estat vergonyós. Potser sí que, a alguns, els serveix l’excusa dels mals que venen de Madrid per a tot, fins i tot per tapar incompetències flagrants. Però és evident que és difícil acumular més desconcert i desencert del que ha mostrat el Govern de la Generalitat les últimes setmanes. L’espectacle no és només depriment. És sobretot una gran falta de respecte. En un moment com l’actual, no és de rebut donar espectacles d’inconsistència mentre molta gent i moltes empreses es veuen afectades per decisions per aturar la pandèmia que cada dia es veuen com a més controvertides. Bàsicament, busquen solucions a l’epidèmia com si fos un problema, no saben enfrontar la complexitat ni els dilemes que comporta. No saben entendre i enfrontar totes les dimensions dels dilemes que provoca la pandèmia i donen la terrible sensació de tocar d’oïda. La sensació és que no saben dubtar i aleshores és lògic que no sàpiguen prendre decisions. Discuteixen sorollosament sobre si les respostes que ens proposen són correctes, però el problema és que les preguntes en què es basen són incorrectes. Realment el trànsit fins a les eleccions del 14 de febrer se’ns farà molt llarg. I les probabilitats que continuem en la pura inconsistència després de les eleccions són altíssimes. Només cal mirar alguns candidats i candidates, només cal mirar amb quins criteris es fan les llistes, només cal mirar què poden exhibir professionalment la majoria dels que poblen la política actual. Són una minoria, tanmateix, una minoria a qui hem d’estar agraïts.
Talent crida talent i mediocritat crida mediocritat. És molt evident que la política ja no crida talent. No fa ni a nivell local, ni a nivell supralocal. I això és un desastre. El talent hi és cada cop més escàs, més estrany. No se sap ni com enfrontar la complexitat ni com crear estratègies singulars per a països o per a ciutats. Davant de la complexitat només saben copiar i respondre amb llistes llargues de suposats punts programàtics que evidencien que no tenen cap idea consistent. Volen resoldre la complexitat amb exercicis de "cortar y pegar" i, és clar, ens conviden a fer passar bou per bèstia grossa cada dos per tres.
Per enfrontar la complexitat consistentment, calen lideratge i humilitat. La complexitat no es deixa resoldre fàcilment, cal enfrontar-la amb determinació i humilitat. Potser si alguns polítics es respectessin més entre ells aprendrien a respectar-nos més als ciutadans.
