Els dirigents polítics ens porten de mal corcoll. Primer ens van parlar de “nova normalitat”. Ara, ens ho barregen amb d’altres d’estrafolaris i buits: globalitat, digitalització, modernitat, transversalitat i no sé quants d’altres herbots. A veure si els fem “aterrar”, tocar de peus a terra. Els hem d’obligar a ajustar-se al nivell justet del ciutadà del carrer, com jo. Els qui no fem volar coloms. O “els qui, quan caminem, anem endavant”. D’altra manera, em ressona la melodia i el text de la vella cançó “Xauxa” (de la Trinca). Imagino que som al seu regne. Textualment, cantaven allò de “Xauxa serà una gran ciutat, sense cap dels vells defectes de la vella societat€ País meu ideal, on farem la gran disbauxa i farem l’animal”.
Sovint ens tracten com si fóssim curts de gambals. Deuen pensar que una gran majoria del personal es mama el dit. Per contra, bé que s’entesten a ajornar “sine die” la tan necessària reforma fiscal de l’impost del patrimoni. Sense tenir la menys mínima predilecció envers opcions populistes, hi ha un argument que convenç: en tot règim fiscal, qui més s’ha de “cargolar” o sotmetre a impostos és el més acabalat. Què ho fa que sempre acabin inventant “la gallina dels ous d’or”, amb taxes com la “Google” o la “Tobin”? No han pas descobert la sopa d’all. Aquell que guanya més és qui més ha de contribuir i s’ha acabat el bròquil.
Menys SICAV i menys condonar que diputats i senadors espanyols no tributin pel 40% del seu sou! Més obligar les entitats financeres que retornin tots els ajuts aplicats amb motiu de la forta crisi bancària de l’any 2008, després de la caiguda de l’imperi Lehman Brothers.
La pròpia absorció de Bankia per part de “la Caixa” no hauria de permetre diluir els més de vint mil milions d’euros que li van prestar per al seu sanejament. Sobretot perquè el pobre contribuent fa mans i mànigues i miracles per arribar a fi de mes. Per dur el “pinso i les garrofes” al bec dels comensals que té a casa seva.
No es quedin, si us plau, a l’escorça i aprofundeixin l’anàlisi de les seves decisions. Altrament, el país se’n va a Can Pistraus. Semblarà gruixut el que escric, però són faves comptades. El conte de la vella.
