Avui celebrem la IV Jornada Mundial dels Pobres, una iniciativa del papa Francesc en què recorda que la pregària adreçada a Déu i la solidaritat amb els pobres i els qui sofreixen esdevenen inseparables. Enguany la celebració s’escau enmig de la pandèmia que va arribar de sobte, ens trobà del tot desprevinguts i ens ha deixat en la desorientació i la impotència. No estàvem acostumats a suportar tantes restriccions a les nostres llibertats individuals i col·lectives. Hem sofert a les nostres famílies i en els àmbits més propers la pèrdua de vides humanes i d’innombrables llocs de treball, la limitació del tracte habitual i en molts moments hem arribat fins i tot a sentir por.
La pandèmia ens ha portat a experimentar la fragilitat de la condició humana, la vulnerabilitat més evident, quelcom que no estàvem acostumats a patir. Si hem d’aprendre alguna lliçó de tot això, ha de ser adonar-nos que depenem els uns dels altres, que ens necessitem els uns als altres i hem de superar les tendències a l’autosuficiència i a l’individualisme, i, encara més, que som cridats a formar una gran família, la família humana, la família dels fills de Déu. I en una família no és lògic que uns germans nedin en l’abundància mentre d’altres passen necessitat.
I és que tots som pobres d’una manera o altra, tots patim algunes carències i travessem dificultats i sofriments al llarg de la vida. Precisament l’experiència personal del sofriment pot ser l’element que faciliti l’empatia, que ajudi a posar-nos en el lloc de l’altre, del pobre, del qui sofreix; la vivència del dolor pot ser el camí per desvetllar-nos de nosaltres mateixos i fixar la mirada en els altres per viure la benaurança de la compassió, dels qui ploren, que al seu torn també trobaran el consol (cf. Mt 5,4). Feliços els qui són capaços de sortir a l’encontre dels altres, de commoure’s pel seu dolor i d’unir-se a ells.
En el nostre món, tan contagiat per l’individualisme, ens cal viure la responsabilitat dels uns sobre els altres. La pregunta de Déu a Caín -"On és Abel, el teu germà?"- és la mateixa pregunta que ha de ressonar a la nostra consciència. Caín respon amb una evasiva: "No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?" (Gn 4,9). Entre nosaltres no ha de ser així, perquè la realitat és que som guardians tots, els uns dels altres, i no només d’una forma genèrica, sinó que som interdependents, com els grans de blat cridats a formar un mateix pa, com germans que formen una família.
La pregària a Déu i la solidaritat amb els pobres i els qui sofreixen són inseparables. Així ens ho han ensenyat al llarg de la història des de sant Joan Crisòstom fins a santa Teresa de Calcuta, passant per sant Joan Maria Vianney, el sant rector d’Ars, que era un home de molta pregària, d’una pregària eminentment eucarística, i per això la celebració de l’Eucaristia es convertí en el cor de la seva vida i del seu treball pastoral, i, al mateix temps, la seva vivència de la pobresa va ser extraordinària i es va desprendre de tot a favor dels pobres. Amb amor de pare va procurar socórrer-los, alleujar els seus sofriments i les seves ferides, ajudar-los a superar les seves situacions i a menar una vida ordenada. El seu secret va ser tan senzill com donar-ho tot als altres i no conservar res per a ell mateix.
És ben cert que l’Església no té solucions tècniques, ni fórmules màgiques, ni pretén intervenir en la política dels estats, però sí que té l’obligació d’anunciar l’Evangeli, que ens crida a viure en fraternitat, i l’obligació de posar-lo en pràctica amb la vida i el testimoni, i de sacsejar les consciències perquè es posi remei a la situació dels que no disposen del necessari per viure. La celebració d’aquesta jornada enguany esdevé una ocasió propícia.
