AI l’ésser humà ha tingut accés a tanta informació com en els temps actuals. Ara bé, està millor informat? És tan enorme i contínua la informació que és difícil saber si el que veiem, escoltem i/o llegim és veritat o no. La saturació d’informació és tan gran que ens és impossible assimilar-la. Hi ha un vocable per referir-se a aquesta sobresaturació d’informació: "infoxicació" (intoxicació per informació). Fins no fa pas massa temps el lloc principal per a la difusió de les notícies i opinions era la premsa escrita, la ràdio i la TV. Però, avui dia, el seu lloc predilecte són les xarxes socials, les quals s’han convertit també en el vehicle fonamental per a la desinformació i difamació mitjançant les notícies falses, d’odi, rumors, paranys, comentaris racistes, homòfobs, masclistes, insults, burles… Sembla que en aquestes autopistes de la informació no existeixi cap codi de circulació i, conseqüentment, els mals i danys -accidents- que es causen a tercers són semblants als mals i danys que causarien els cotxes a les autopistes reals si no hi fos present el codi de circulació. Són precisament aquestes notícies falses, difamadores i denigrants les que es transmeten més de pressa, més lluny i més àmpliament que les veritables segons un estudi publicat a la revista Science (2018).
El biòleg evolutiu anglès Charles Dawkins publicà l’any 1976 el llibre "El gen egoista" on a l’últim capítol introduí un concepte nou que ja forma part de la cultura popular especialment en temps d’internet i les xarxes socials: el "mem". Creà Dawkins la idea dels "mems" (del grec "mimeme"=imitació) per analogia amb el funcionament dels gens. De la mateixa manera que els gens, els "mems" tenen capacitat de copiar-se a si mateixos. Els "mems" són la unitat mínima d’informació cultural que es pot transmetre. De la mateixa manera que els gens constitueixen la base de la nostra vida, els "mems" conformen la base mental de la nostra cultura. Qualsevol element de cultura pot ser un "mem", que es reprodueix i que es transmet per imitació o aprenentatge de cervell en cervell, de persona a persona, de generació en generació: una tècnica, una melodia, un eslògan, una frase impactant, acudits, modes, costums, creences, ideologies, notícies falses…. Hi ha una diferència entre els "mems" de Dawkins i els d’internet: els primers són idees, comportaments o estils d’una cultura que es propaguen entre els individus a través del cervell; els segons són continguts que es transmeten entre individus per internet i les xarxes socials. Tanmateix, ambdós "mems" tenen el mateix objectiu: reproduir-se.
Quan un "mem" es posa en una ment la parasita i la converteix en un vehicle de propagació d’ell mateix igual que un virus parasita una cèl·lula. Hi ha "mems", afirma Dawkins, que són contagiosos, que "infecten" la nostra ment com "virus". Així com els virus parasiten les cèl·lules d’un organisme per fer més rèpliques de si mateix, així també els "mems" que es propaguen no sempre són beneficiosos per al receptor. El seu propòsit és infectar tantes ments com sigui possible, independentment de quines en siguin les conseqüències. Uns "mems" tenen més èxit que altres, però afecten tothom. Sovint els seus efectes poden ser beneficiosos per a alguns, però, per a altres, es poden propagar amb virulència, com els citats en el 1r paràgraf, i causar danys.
Els temps de crisi, com l’actual per la pandèmia, són els més propicis per a la propagació de "mems" virulents que poden perjudicar greument el cor i la ment de molts ciutadans. Davant de la contagiosa i infectant "falsa realitat" ens podem preguntar: qui és l’amo i qui és l’esclau? Penso jo o sóc jo el pensat? Penso jo les idees o són elles les que em pensen, les que em parasiten, m’infecten? Les respostes a aquestes preguntes poden ser diverses. Aquí n’apunto dues, una que depèn de nosaltres i altra que no. La primera consisteix a practicar el pensament crític: examinar el contingut dels nostres "mems" i no donar res per suposat. És un exercici costós, però beneficiós si volem que el "mems virulents" no ens contagiïn. La segona seria crear un codi de navegació per poder circular per les xarxes socials i evitar molts dels "accidents". Aquest codi no va contra la llibertat d’expressió -tothom pot manifestar el seu pensament- ni contra la llibertat d’informació, la qual es refereix a la informació vera, però no a la falsa.
