Quan viatgem per Europa sempre tenim la sensació que fora de les nostres fronteres les coses que tenen a veure amb la vida quotidiana de les persones estan més ben resoltes que no pas en el nostre país. És cert que Europa és molt gran i que hi ha països que s’assemblen molt i fins i tot ens superen en l’allunyament que existeix entre els dirigents i la ciutadania, distància que es manifesta en moltes de les variables que la gent necessitem per viure dignament.
De vegades tenim la sensació que els nostres impostos només serveixen per poder sufragar la maquinària administrativa que tots aquests països desenvolupen per suportar una estructura moltes vegades innecessària, exagerada i poc eficaç.
En situacions complicades com les que ara vivim hem pogut veure com alguns d’aquests països han posat en marxa mesures que han intentat generar optimisme i certesa a tots els seus habitants. França, Alemanya, Anglaterra han donat un pas decisiu a l’hora de poder salvar les seves economies més populars, aquelles que impliquen a petites i mitjanes empreses i tots els autònoms reben ajudes del 70 i del 80 % mensuals de les seves facturacions anteriors a la pandèmia. Recursos per a poder menjar, pagar impostos, hipoteques i negocis. Una veritable aportació per fer de la supervivència de la gent un objectiu polític de veritat.
En el nostre país la mesura dels Ertes ha estat una bona ajuda per poder evitar un caos social de desemparament per a moltes famílies que pateixen de manera extrema els efectes de la COVID en les seves vides però no és aquesta la única solució que es necessita per poder dignificar la vida diària de les persones Les ajudes que s’han decretat per a petits negocis i autònoms a casa nostra han estat del tot irrellevants.
Aportar 1500 euros en pagament únic, no mensual, a bars i restaurants es un acudit davant la desesperació que tancar del tot les portes del teu negoci suposa havent de pagar els mateixos impostos i despeses fixes vàries.
Ja sabíem que en cobertura social no érem el país capdavanter d’Europa però tampoc ens imaginàvem que la caixa estigues tan saquejada com per no poder entomar una actitud més corporativa amb tots els habitants d’aquest país de pandereta i tampoc ens esperàvem una pujada d’impostos, com es preveu, una pujada del sou del funcionaris, amb feina garantida ni un abandonament descomunal d’una gran massa humana que també treballa en favor de la riquesa del país.
Darrera una baixada de persiana no hi ha una estadística només, existeix una o vàries famílies que no es sortiran de la situació però que hauran d’alimentar als seus fills i pagar les seves factures. Potser el virus no els haurà contagiat però d’altres desgràcies els cauran a sobre.
Seguim sent un país de la segona divisió europea. Un país que no protegeix als seus, que només projecta en format gran, que s’omple la boca de la rebuda de 140.000 milions d’euros des de les institucions europees sabent que molt pocs d’aquests diners arribaran als bars de la cantonada dels nostres carrers.
Diners diuen per reanimar l’economia i apunten des de la vessant tecnològica, digital i sostenible. Ara haurem de comunicar-li al Josep del Bar Pepon que digitalitzi la cuina per fer les patates braves i que munti una estructura de rebuig dels aliments que passi per la construcció sota del mostrador d’un sistema de calaixos amb control de gasos a l’exterior. Si fa tot això potser cada mes podrà rebre una subvenció de 250 euros.
