En l’encíclica "Fratelli tutti" el papa Francesc ens crida a reconstruir aquest món "a partir d’homes i dones que es fan seva la fragilitat dels altres, que no deixen que s’erigeixi una societat d’exclusió, sinó que es fan proïsme i aixequen i rehabiliten el que ha caigut, perquè el bé sigui comú" (FT 67), i posa com a imatge la paràbola del bon samarità. En ella descobrim que el proïsme no són els altres sinó que ho sóc jo respecte als altres, en relació amb tots els éssers humans sense cap distinció. Sóc jo el qui m’he de convertir en proïsme de tots, complint el manament de l’amor als altres, sobretot els més ferits i vulnerables del camí. Quan Jesús contesta a la pregunta d’aquell mestre de la llei sobre qui era el seu proïsme, capgira del tot el plantejament més comú de l’època. Ja no es tracta de descobrir qui és el meu proïsme sinó de comportar-me jo com a proïsme dels altres. La paràbola del bon samarità ha de ser el criteri de comportament del creient i expressa la universalitat de l’amor que s’adreça vers el necessitat que es troba en el camí, sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Un amor que s’adreça a qualsevol que tingui necessitat de mi i que jo el pugui ajudar, amb un compromís pràctic en el temps i en l’espai, en el moment present allí on visc. Aquest és el criteri de comportament i la mesura que ens proposa Jesús: la universalitat de l’amor que s’adreça a tot germà necessitat, sigui qui sigui.
Avui celebrem el dia de l’Església Diocesana. En el moment present la missió de l’Església és la de ser una casa sempre oberta, una família que privilegia els qui han caigut a la vora del camí, una comunitat plena de dinamisme missioner, tal com ens ho recorda constantment el Papa. Per això en aquest temps de pandèmia intensifiquem els nostres esforços per atendre els més necessitats, les persones grans, els malalts. És una tasca de tots, sacerdots, religiosos i laics, a través de Càritas i les altres institucions i grups d’atenció als necessitats.
Semblantment seguim endavant en el ministeri de la paraula, en la missió d’ensenyar. És una missió molt important en l’actualitat, perquè es dona una gran confusió en els conceptes sobre l’ésser humà, la vida, el món, el bé i el mal, el més enllà, etc. No ho fem transmetent idees pròpies o les nostres aficions, sinó proposant la veritat que és Crist mateix, la seva paraula, la seva vida. Anunciem l’evangeli conscients que ens toca confrontar la nostra fe i la nostra vida amb la mentalitat que domina en la societat, amb què no podem ser identificats ni homologats, perquè estem en el món, però sense ser del món (cf. Jn 15,19).
A més com a Església diocesana celebrem els misteris de la fe, especialment en la litúrgia, que és la font i cimal de la vida de l’Església i impulsa els fidels a viure la fraternitat en Crist. La nostra espiritualitat s’alimenta de la Paraula de Déu i els sagraments. La celebració de la litúrgia de l’Església va modelant al llarg de cada curs i de tota la vida la ment i el cor dels creients amb la empremta de la Santíssima Trinitat. La litúrgia té una força santificadora i educativa única perquè actualitza i fa present el misteri pasqual del Senyor amb tota la seva força transformadora.
Celebrem un any més aquest Dia de l’Església Diocesana. Des de la nostra petitesa aportem el nostre gra de sorra en la construcció d’un món nou, a través de la labor caritativa i social, educativa i litúrgica, tan necessària en la nostra societat. Per fer-ho necessitem la col·laboració de tots. Siguem, doncs, generosos.
