El diumenge 18 d’octubre estava prevista l’ordenació de quatre nous sacerdots a la catedral de Terrassa, però en realitat varen ser tres, perquè un d’ells, Mn. Àlex Serra, es va haver de quedar confinat amb tota la comunitat del seminari degut a un contagi del coronavirus. Diumenge, solemnitat de Tots Sants, va rebre l’ordenació presbiteral. Celebrar tots els sants i la crida universal a la santedat em fa pensar en la imatge d’un jardí immens amb innombrables espècies de flors, totes elles boniques i diferents. La voluntat de Déu és que tots els seus fills arribin a la perfecció, a la santedat, cadascú en la seva singularitat, en la seva circumstància, en el seu temps i lloc, amb les seves característiques i peculiaritats, amb les seves diferències, en definitiva, cadascú amb la seva personalitat humana i el seu carisma espiritual, però tots desenvolupant la seva realitat de fills de Déu.
A aquesta crida, que reben tots els batejats, s’hi respon a través del camí de les benaurances, un camí que Jesús mateix ens ha marcat i que els sants han recorregut, amb la gràcia de Déu, malgrat les seves limitacions. Diumenge els vam celebrar tots i vam recordar que aquest ha de ser també el nostre camí. En ells contemplem la victòria de l’amor sobre l’egoisme; hi descobrim que han estat pobres d’esperit, humils, misericordiosos, nets de cor; que han treballat per la pau, que han tingut fam i set de justícia, i han estat perseguits a causa de la justícia. I tots ells, en aquest camí, han trobat la felicitat i la veritable alegria.
Aquest ideal és, de fet, per a tot cristià, que no s’ha de refugiar en les limitacions personals o en les dificultats ambientals per fer el sord a aquesta crida. Tampoc val l’excusa que comporta una tasca molt difícil, reservada a uns pocs privilegiats, i, en el fons, inassequible per a la gran majoria dels fidels, perquè les vides dels sants són admirables però no imitables. Aquesta crida correspon a tots els batejats i tots hem de tenir el coratge d’escoltar-la i de proposar-la amb esperança. Segurament que en algun moment de la vida ho hem considerat, i fins n’hem posat per escrit el propòsit, que a la vegada hem intentat complir. Però potser posàvem la confiança més en les nostres forces que en la gràcia de Déu. I per això ens trobàvem cansats i desesperançats. Doncs bé, la celebració de Tots Sants és un dia en què el Senyor ens retorna l’esperança i ens crida a tornar a emprendre aquest camí.
Retornar l’esperança: a cada ésser humà i a la humanitat, recobrar la confiança en l’ésser humà i en la humanitat. Heus aquí un concepte que el papa Francesc explica en la seva recent encíclica "Fratelli tutti" després de denunciar una globalització i un progrés sense una direcció clara. Quan els drets humans, que són universals, en realitat no són iguals per a tots; quan l’esclavitud està abolida, però apareixen noves formes d’esclavitud; quan vivim una mena de tercera guerra mundial per etapes; quan no hi ha horitzons que congreguin en un mateix projecte de fraternitat; quan tornen a aparèixer conflictes i pors que no s’han superat i es materialitzen en la creació de muralles per a la preservació d’un mateix i per impedir l’encontre amb els altres; quan es deteriora l’ètica i es debiliten els valors espirituals, el sentit de responsabilitat i la consciència que depenem els uns dels altres, aleshores creix la sensació de frustració, de soledat, i no és estrany que es perdi l’esperança (cf. FT 22-30).
