Dimecres passat, per raons de feina i amb tots els permisos en regla, vaig tornar a Terrassa al voltant de mitjanit. Estàvem -i estem- en ple estat d’alarma. Vaig travessar un parell o tres de barris. Terrassa estava buida. En tot el recorregut de deu o quinze minuts només vaig veure un home caminant en la foscor, fent tentines. I un taxi. Tot tancat. Tots tancats. Terrassa deserta.
La pandèmia està canviant les nostres vides i els nostres paisatges. Les vides, perquè trasbalsa les rutines que creen aparença de normalitat, d’ordre, d’estabilitat, de seguretat. Ens relacionem d’una altra manera, amb menys contacte físic però amb molt més contacte virtual. Les primeres dades que tenim d’increment d’ús de la xarxa són impressionants. Només el primer mes de Covid, el març passat, ja es veien pujades espectaculars de temps de contacte en tots els canals existents. Sovint de més del cent per cent. Les videotrucades a través de la plataforma Teams, aquell març, es van multiplicar per mil. I 1,3 mil milions de ciutadans de la Unió Europea ja treballaven i estudiaven des de casa.
Els paisatges també canvien. I ho fan perquè són resultat d’uns territoris físics, però vistos amb ulls humans. Per tant, els nostres paisatges es transformen amb la nostra mirada. A la Terrassa de dimecres, la ciutat, els edificis, els carrers, els establiments eren materialment els de sempre. Però el paisatge de la ciutat era completament diferent. Sense vida humana, el paisatge de la ciutat es torna fantasmagòric. L’enllumenat no il·lumina ningú. La senyalització no orienta ningú. Les places no són places, són solars erms. Desapareix la dimensió social de l’espai públic -de fet, deixa de ser públic- i les vides es concentren en l’espai privat, que en algunes ocasions pot arribar a ser més inhòspit, agressiu i de mal viure que el mateix carrer.
És cert que la desertització de la Terrassa sota el toc de queda és senyal d’un altre ordre: el de la disciplina ordenada per les autoritats polítiques. En aquest sentit, podríem dir que la bona notícia és el bon compliment de la norma. Però és un ordre de guerra. Hi ha a qui molesta l’expressió “toc de queda” perquè remet a al camp semàntic de la guerra. Però són manies pròpies de la correcció política, perquè allò que més s’assembla a la situació actual és realment la d’un estat de guerra. I per combatre el virus es necessita una mena de disciplina que no admet ni llargs debats, ni discussions tertulianes, ni experts de sobretaula. Només podem intentar que no es cometin abusos, i que la inevitable i excepcional limitació de drets i llibertats, com diuen els juristes, sigui proporcional a la gravetat de la situació.
Passat tot això, perquè passarà, caldrà reconstruir moltes coses. I caldrà repensar-ne moltes més. De la nostra vida personal, també. I de l’ús del nostre paisatge quotidià i del futur de la ciutat i el país, sense cap mena de dubte. El paisatge de la ciutat haurà quedat notablement devastat, amb establiments que ja no tornaran a obrir, espais perduts, retorns complicats, molts aturats… No tinc cap dubte que la força de voluntat de la majoria permetrà superar el trauma. Terrassa s’aixecarà novament i millor. I cal comptar que se sabrà fer de manera participativa, consensuada i alhora ben liderada. Ara bé, per començar a pensar en com ha de ser la reconstrucció, i per fer-la bé, caldria no esperar al final de la batalla.
