Vivim en un món on són presents permanentment en la naturalesa terratrèmols, tsunamis, tornados, diluvis, huracans, ciclons, inundacions, incendis causats per llampecs; en el món humà: epidèmies, pandèmies, guerres, fam, odi, violència, mentides, genocidis, marginació, violacions, assassinats, segrests, robatoris, tortures, discriminacions, malalties, tota mena d’injustícies… i la mort; en el medi animal: grups de simis -ximpanzés- que fan cruels guerres uns contra altres, entre els lleons els nous caps del grup assassinen els cadells aliens, exèrcits de formigues s’exterminen entre si, la lluita per la supervivència declara la llei de la selva: animal caçador-animal presa… El mal sorgeix de la pròpia naturalesa, dels mateixos animals, del l’home mateix, de la societat i de l’Estat. És evident que el mal forma part de la naturalesa, del regne animal i que és inherent a l’ésser humà. L’experiència de l’horror sacseja la consciència humana i s’adona l’home que no és només l’ésser que pensa, parla, desitja i actua, sinó també, i sobretot, l’ésser que pateix. L’home és l’ésser pacient per antonomàsia, ja que és l’únic, no que té experiència del dolor i sofriment, sinó que en té consciència.
El mal en el món humà té diverses dimensions: a) situacions, esdeveniments que hem de viure i a què ens enfrontem a la nostra vida quotidiana, trenquen sovint l’equilibri i l’harmonia del cos (dolors) i de la psique (sofriments); b) afirma el filòsof Rüdiger Safranski ("El mal. El drama de la llibertat") que el mal és el preu de la llibertat, és a dir, a la capacitat d’elegir de l’ésser humà. Durant tota la vida l’home elegeix opcions i segons el que sigui el que escull pot causar el mal, conseqüència, per tant, de la seva llibertat; c) el mal té també una dimensió social, que és quan és exercit per grups, induïts per líders amorals, la qual cosa es pot observar com un fet permanent al llarg de la història de la humanitat. El segle XX i les dues dècades del XXI són exemples paradigmàtics de la dimensió social del mal.
Davant de la presència dramàtica del mal és necessari fer-lo suportable. Escriu Voltaire en la novel·la "Càndid" que cal "cuidar el jardí", és a dir, practicar la tolerància i la solidaritat, la qual cosa implica no fer cap mal a l’altre, ja que tothom té cabuda al jardí menys l’intolerant. En aquest sentit, el filòsof alemany Marquard afirma que més que transformar el món el que cal és "cuidar-lo". El procés d’aquest "tenir cura" l’exposa a la "Filosofia de la compensació" (compensar és igualar en sentit oposat l’efecte d’una cosa amb el d’una altra, per exemple, compensar els mals amb els béns). La seva tesi és que el mal no es pot ni extirpar del tot ni justificar, per la qual cosa la compensació, com a "tenir cura", actua dins d’uns límits, ja que tot millorament s’ubica dins del que és possible. La tasca de la compensació sobre el dolor i el sofriment és crear pal·liatius complementaris per poder dur una vida humana digna. Així, l’home mitjançant les compensacions intenta sortir-se’n per viure en aquest món on impera el mal: malgrat els mals es donarien maneres de lluitar -compensacions- contra ells i, conseqüentment, es produiria el millorament del món humà.
L’experiència tràgica de la pandèmia hauria d’haver sacsejat la consciència de tots -ciutadans i governants. Davant d’aquest mal hi veig una disjuntiva: ser cooperadors irresponsables de l’augment del mal o comprendre el dolor i el sofriment que està causant el virus i actuar amb civisme, amb l’acció conjunta, amb la responsabilitat amb l’altre. Uns -polítics inclosos-, una col·lecció d’egoistes, han optat per la primera opció, rebutgen restriccions tot i invocant a la llibertat, però, paradoxa, provoquen més augment del mal. La majoria -polítics inclosos-, que se sent part d’un "nosaltres", empra el civisme, la responsabilitat i l’acceptació voluntària de la limitació de la llibertat com a armes compensatòries contra el virus, la qual cosa aconsegueix, com ho demostra l’acció cívica de diferents països, com Nova Zelanda o Japó, compensar/pal·liar o gairebé vèncer el mal víric.
