OM cada any s’acosta la data de l’1 de novembre, la festa de Tots Sants, el dia de difunts. Abans de la situació actual, la mort no era tan present a les nostres vides, el tarannà consumista no en vol saber res, de pèrdues i de dolor. La nefasta pandèmia ha fet present la parca, moltes famílies han tastat el seu dolorós beuratge. Les notícies ens van informant de l’alt nombre de víctimes, la fredor del nombre amaga que al darrere hi ha una família, unes relacions que sentiran aquella pèrdua. El que estem vivint ens ha fet més conscients de la vulnerabilitat i fragilitat del nostre cos. La malaltia arriba sense ser convidada i ho capgira tot.
En la vida adulta és difícil no haver sofert pèrdues més o menys importants, ja sigui de familiars directes, amics, col·legues, coneguts€ Gent que hem estimat. Clara Arnó, una gran psicoanalista, em deia que quan perdem algú és com si ens tallessin una part del cos. Podem viure sense un dit, un braç€ Vivim sí, però alguna cosa en nosaltres s’ha escapçat. La mort s’endú el cos biològic, la presència física. El primer que experimentem en la quotidianitat és l’absència d’aquell subjecte, no el veiem, no podem acaronar-lo, tocar-lo.
El cos és important, el tacte és una de les àrees que tenen més representació en el nostre cervell, i això sols des d’un punt de vista estrictament físic.
El nostre psiquisme també necessita la presència tangible. Quan hem perdut algú sovint apareix en somnis, i podem dir: “Semblava tan real!”.
L’experiència del dol sempre és singular. No podem establir un temps fix, cronològic, a fi d’anar-ho assimilant. Tanmateix és cert que els dols es poden enquistar i aleshores la persona necessitar ajut. En gran part dels casos el “xarop de calendari” apaivaga el dolor punyent dels primers temps. Fins i tot és possible que, després d’un temps, el subjecte dugui endavant la seva vida més o menys confortablement, però al parlar d’aquell moment, de l’experiència de pèrdua, s’emocioni sense que això sigui malaltís.
Mort i vida són dues parts de la mateixa moneda. Una moneda és indivisible, així estan relacionades vida i mort. Dues cares excloents, quan en veiem una, l’altra resta amagada. En els funerals diem la frase: “És la vida”. Sí, la vida també inclou la mort.
Joan Vinyoli té un poema que es titula “El silenci dels morts”: “Visquem-ne acompanyats (dels morts) com si només ens departís una paret de fum”.
Estic atenent una senyora gran però molt lúcida. M’explica que quan va a dormir, estirada al llit, relaxada, es tapa la cara i el cap completament amb el llençol; aleshores va anomenant les persones que ha estimat: pare, mare, marit, fill, amics. Me’ls va dient. Imaginàriament és com si estiguessin amb ella agombolant-la. De broma em comenta: “Gairebé no hi cabem”, aquesta darrera frase ens fa somriure. Que bé! Poder tenir en el record les vivències i l’estima d’aquells éssers amb els quals va compartir un temps de vida.
És una riquesa poder evocar éssers que ens han ajudat, que ens han aportat paraules, consells, experiències i exemples de vida. El seu traç està en nosaltres, en el nostre fer. Olga Lucas, la dona de José Luis Sampedro, quan aquest va morir, va dir que no havíem de lamentar-nos de la seva mort, que havíem de seguir el camí que ell ens va ensenyar. Evoco de nou el poeta, al final del poema diu: “Viu la teva vida mesclada amb ells. Usa dels morts així”.
