Ahir parlàvem que els grans debats mediàtics i ciutadans se centren en les mesures contra la pandèmia, la seva efectivitat, la durada, la conveniència, la utilització política de la crítica o les incoherències en les decisions polítiques, però moltes vegades oblidem un aspecte molt important, els recursos que destina l’administració pública per a fer front a una xifra de contagis que supera en molt les previsions. Ahir mateix, professionals de la salut pública terrassenca juntament amb representants del col·lectiu Marea Blanca es van manifestar a la ciutat, precisament per fer palès el gran problema de la sanitat pública terrassenca i en general la sanitat catalana.
Recursos i equipaments són les principals reivindicacions, juntament amb d’altres de caràcter salarial, que fan els professionals terrassencs. Els hospitals locals van reaccionar de manera exemplar durant la primera onada, reconvertint els centres en espais especialitzats en la lluita contra la Covid-19 amb els escassos mitjans materials i de coneixement de la malaltia que encara avui es tenen. Ens preguntem si tant Consorci Sanitari com MutuaTerrassa, en tant que proveïdors de la sanitat pública catalana han rebut més recursos per part de l’administració de cara a fer front a una segona onada que es presenta, segons tots els indicadors, especialment dura. Però segurament el més important està a l’assistència primària. Segur que hi ha molts més rastrejadors que al mes de març; és evident en tant que aleshores no s’havia determinat la seva necessitat, però, tenim suficients?
És fàcil escoltar comentaris relacionats amb ciutadans que s’han hagut de fer proves PCR per tenir símptomes o haver estat en contacte amb algun positiu que no han estat objecte de cap seguiment. A la primera onada era normal donar-se d’alta a l’APP Covid-19 CAT, posar de manifest que es tenien símptomes i si no deies que estaves greu, passaves la malaltia a casa sense que ningú contactés amb tu. Ara, sabem que és essencial el seguiment dels positius i tallar les línies de contagi amb un control precís. L’Ajuntament de Terrassa va oferir rastrejadors a la Generalitat, fa poc s’ha tornat a parlar; estan els centres d’atenció primària en condicions de donar resposta a les necessitats que planteja la segona onada. El problema és que no ho sabem i les informacions que faciliten els professionals de la salut a la ciutat no són gaire esperançadores. Aquesta situació és fàcilment extrapolable a qualsevol municipi català. Llavors, tot i no entrar a discutir les mesures restrictives, cada vegada amb més contestació social, l’administració disposa dels recurs necessaris per complementar-les?
