És ben cert que el segle XXI ha estat el temps d’eclosió dels aparells tecnològics tot i que a finals del segle passat ja s’apuntaven les maneres d’aquesta modernitat. Vint anys del nou segle han estat suficients per prémer l’accelerador de noves descobertes, vertiginoses, que han facilitat moltes de les accions i els quefers dels homes i les dones. No seré jo en aquest escrit el que intentarà posar ets i uts a l’avenç imparable de les màquines en favor de la comoditat dels humans però si que seré jo el que farà una reflexió que ens faci veure el binomi homes i màquines des d’una altra perspectiva.
Crec fermament que qualsevol millora de les nostres vides ha de tenir una component global i íntegre dels beneficis reals que aporten al quefer
de les persones i no limitar-ho només a un trànsit més còmode i eficaç. És cert que ara tenim moltes vessants del nostre dia a dia molt més desenvolupades per tal d’assolir comunicació i resolució d’algunes de les coses que esdevenen quotidianes, com la logística familiar, les tasques laborals i fins i tot les quedades de lleure, però aquesta xarxa tecnològica paral·lela ha desmuntant moltes de les coses que sempre ens han reconegut com espècie. La humanitat ha estat sempre vinculada a les relacions properes i a la interacció de les nostres emocions, de les nostres energies, i això ens ha fet diferents a la resta d’éssers vius que dirigits per l’instint han sobreviscut en la seva adaptació al medi. Nosaltres, els humans vàrem basar-nos en els sentiments, en les mirades profundes, en les encaixades de mans, en la respiració accelerada per enamorar-nos, enfadar-nos, retrobar-nos i finalment viure amb un món fet per gaudir dels seus elements.
Les màquines, la tecnologia, ha de ser sempre una eina, un instrument per muntar circuits d’evolució però no en detriment del valor màxim que ens ha identificat i que té a veure amb la nostra capacitat de relacionar-nos des de la sensibilitat emotiva i la solidesa de la raó. Els bits han de fer-nos servei i no pas enganxar-nos a una vida computeritzada i fora del món natural i real que ens subjecta.
Hem de viure lliures i adaptats al territori, a la gent, als elements naturals que ens envolten i no enfocar la nostra mirada, les nostres vides, en una pantalla que ens devora l’essència que ens detalla com a ésser adaptats i intel·ligents. Portem la nostra vida dins d’un mòbil, l’agenda, el banc, els encàrrecs, les responsabilitats, les fotografies, l’hora del dia… tot ho hem centralitzat allà, fins i tot una lot per il·luminar-nos en aquesta dèria tecnològica que ens destrueix sense contemplacions.
L’equilibri entre les coses pròpies de la humanitat i les aportacions que la tecnologia ens proporciona ha de ser sempre igual, diria que amb una certa tendència a ser més neurona i menys píxels. NO podem caure en la tirania de les pantalles i no podem deixar que els nostres fills i filles s’eduquin en la dependència vers una tecnologia que hauran de fer servir però també hauran de saber frenar i controlar. Les addiccions tecnològiques, tot i ser relativament noves, han tingut un creixement exponencial en només dues dècades. En els centres sanitaris cada vegada ens trobem amb més afectacions i patologies relacionades amb l’ús desproporcionat dels aparells. Vides paral·leles a una vida, la real, que esdevenen miratges per aquells que no s’han educat en la realitat i si en la virtualitat de les coses.
Necessitem apostar per l’humanisme front la tecnologia, necessitem que les màquines ens ajudin a apropar-nos a l’espai-temps que ens ha tocat viure i no que ens submergeixin en un circuit esplendorós però irreal.
