Diumenge vinent celebrarem la solemnitat de tots els sants i, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts. En ambdues celebracions fem memòria de moltes persones que ens han precedit, que ja han finalitzat el seu camí a la terra.
Aquests dies acostumem a visitar els cementiris per revifar la memòria dels nostres éssers estimats, per expressar el nostre afecte i sobretot per pregar per ells. Enguany ho farem en el context de la pandèmia del coronavirus amb totes les limitacions que això comporta, i amb la cura d’humilitat que representa per al gènere humà, especialment per a l’autosuficiència dels més poderosos.
La mort forma part de l’existència i l’ésser humà és l’únic ésser vivent que és conscient que tard o d’hora li arribarà el moment de morir. Ara bé, en la nostra societat s’ha convertit en un tema tabú, gairebé prohibit, que fins i tot s’intenta amagar als més petits de la llar.
Però al mateix temps resulta que l’ésser humà és l’únic que reflexiona sobre la realitat de la mort i que li dona un sentit que va més enllà, i per això vol saber-ne més, i li cal aferrar-se a una esperança, a un horitzó de futur. La mort ens fa por perquè significa endinsar-nos en allò que és desconegut, en un estat que no podem controlar amb la ciència i la tècnica.
La celebració de tots els sants i dels fidels difunts ens ajuda, doncs, a reflexionar sobre la nostra condició d’éssers humans. Com a creients, estem en el món, però no som del món; vivim entre els homes i compartim les seves angoixes i esperances, però no ens acomodem als criteris de la societat, sinó que busquem la voluntat de Déu i, encara que no ens desentenem del món present, esperem un salvador, Jesucrist, i això comporta una manera concreta de ser i de viure.
Per això, vivim d’alguna manera com si fóssim estrangers o pelegrins que estan de pas en un país que no és el seu lloc definitiu, tal com assenyala l’epístola a Diognet, una obra cristiana a finals del segle II.
Un cristià que visqui la seva fe amb sinceritat de cor descobreix la seva vida com una peregrinació. El creient és estranger i pelegrí a la terra i per això cal que tingui una mentalitat apropiada, la de qui està de pas i no s’aferra als béns materials; que no adopta necessàriament els usos i els costums del país que travessa, sinó que conserva el seu criteri, la seva pròpia manera de veure les coses, i té una jerarquia de valors que sovint no coincideix amb el seu entorn.
Els pelegrins no van fent tombs a l’atzar, sinó que avancen pel camí que ell ha recorregut, i viuen en un procés que no culminarà del tot fins després de la mort.
El pelegrinatge del cristià a la terra és una peregrinació cap a la Jerusalem celestial. Malgrat que es tracta d’un camí llarg i no exempt de dificultats, el recorre amb la seguretat d’arribar a la meta. No té en compte el cansament, les proves, les temptacions que es faran presents.
Tot peregrinant, ja es participa de la felicitat futura per la fe i l’esperança, i s’arribarà a la plenitud. En aquest camí cal viure desaferrats de les coses de la terra, conscients que aquesta vida no és la vida plena i que aquesta terra no és la pàtria definitiva.
Cal fer camí amb la mirada posada més enllà i més amunt. Sense evadir-se de la realitat i dels seus problemes; tot al contrari, es fa des del compromís amb les causes més nobles d’aquest món i lluitant perquè el Regne de Déu, regne de justícia i de pau, es faci present en tots els ordres de la vida.
