Enmig d’aquesta "pandèmia" que ens té "captius" d’una estranya realitat, on la ja precària i tan necessària "comunicació humana" ha quedat definitivament sotmesa o bé sota els "poders" o bé directament en mans de la "tecnologia" alienant, el bon amic, gran historiador i "cronista" local en Josep Puy ha presentat "en petit comitè" el seu últim llibre, "Crònica de grisos … Anècdotes i records en temps d’infantesa i adolescència".
Aparentment, sembla una "crònica" o un relat de fets històrics viscuts pel mateix Josep durant la seva infantesa i adolescència, en el seu estimat barri de Ca n’Aurell, i en una Terrassa grisa, borrosa, víctima d’una dictadura, però estranyament "viva", durant els anys 60 i 70. Però jo crec, malgrat l’extremada senzillesa i humilitat del Josep, que estem davant d’un llibre de "memòria històrica" implacable, que amb un llenguatge senzill, però molt pedagògic i intel·ligent, barrejant la tendresa amb la ironia, en Josep Puy "el noi de Cal Maties" (un emblemàtic comerç de la nostra ciutat) ens fa de narrador i alhora "protagonista" d’uns anys, difícils però molt interessants, de la nostra història local. Sí, de la història local, que no és menor, ni de bon tros, ja que com molt bé diu, també, en el pròleg, en Vicenç Villatoro, ¿hi ha alguna història que no sigui local?, on passen les coses?, sinó als llocs.
Tal com ens recorda en Vicenç Villatoro en un pròleg "entranyable", els records són història, i el noi de Cal Maties, treballador incansable i devorador d’arxius i biblioteques fent investigació i recerca constants, tal com ens ha demostrat en altres dels seus llibres de la història de Terrassa (com l’esplèndida biografia d’Alfons Sala i Argemí, el comte d’Ègara), en aquesta "Carta de grisos" ens passeja per a la seva memòria personal, que no deixa de ser memòria col·lectiva. I cal saber que, sense memòria, no hi ha història, i sense història no hi ha futur.
És per aquest motiu que el llibre del noi de Cal Maties em permet reivindicar aquest valor col·lectiu que se’ns ha negat, de forma impune, des del final de la dictadura, i que és la nostra memòria col·lectiva. I aquest "crim" cultural que han comès els diferents poders polítics, durant tots aquests anys, és una gran assignatura pendent, si volem una societat realment lliure i democràtica.
El "dret al no oblit" és un dret fonamental. Com pot ser que hàgim amagat a les nenes i als nens de diverses generacions la memòria dels seus pares, avis, del seu país, de la seva ciutat, de la seva gent, de la seva realitat?, sense que això no hagi afectat greument una "educació total i integral per poder ajudar a fer persones autònomes, lliures, madures i més humanes?". "El poble que no coneix la seva història no pot comprendre el seu present i, per tant, no el domina, per la qual cosa són uns altres els que ho fan per ell."
La memòria històrica és un instrument per enfortir la democràcia, com a element de lluita contra la impunitat, com a eina per a la defensa dels drets humans i com a element ideològic de construcció i vertebració de la societat.
És per això que hem d’agrair aquest treball, del Josep "el noi de Cal Maties", que amb la crònica dels fets i persones del barri de Ca n’Aurell i de la ciutat de Terrassa durant les dues dècades (60 i 70) ens il·lustri per poder entendre com era la vida de la gent (entre elles la meva) en aquella època, i ens permet entendre i veure molt més enllà que el simple fet, o la simple anècdota, aparentment, sense importància.
A més a més, el seu autor demostra en aquest llibre que ha seguit al detall els aprenentatges d’un dels seus mestres, el gran historiador i professor Pierre Vilar. Ja que construeix el relat i la descripció dels fets i dels seus protagonistes, lligant molt bé els diferents nivells de l’activitat social. I, sobretot, perquè podem gaudir de la història total, amb lletres majúscules, o sigui la que s’explica de baix a dalt i no al revés…
Podria citar mil detalls i històries que m’han entusiasmat del llibre, però en ressaltaré un parell, per demostrar el talent i la sensibilitat del Josep Puy, que aprofita molt bé el relat per reivindicar de forma justa i necessària molts oblits greus dels nostres "governs". Per exemple quan parla d’espais emblemàtics de la història de Terrassa i de Catalunya, com és el del pavelló Sferic de la Sagrada Família, on per exemple en una època tan important com la que va des de la mort del dictador fins als primers anys de la Transició va tenir un paper destacat (recordem que en aquest espai es va celebrar, l’any 1976, el primer míting autoritzat del PSUC -"Socialisme en llibertat-), un partit sense el qual no s’explicaria la resistència antifranquista ni els transcendentals anys posteriors. O també, durant el mateix any, el mític recital del nostre Lluís Llach (acompanyat dels "grisos" corresponents amb les seves raons, en forma de "porra"). Com és que aquest espai no té un lloc en el record col·lectiu de la ciutat? (una placa, una plaça…). O per què les joves generacions no poden gaudir, per exemple, d’un mapa dels comerços i botigues històrics de la ciutat, amb la seva història? Uns espais nombrosos, plens de vida i entranyables, on es desenvolupava una part molt important de la història de les persones i de les ciutats i pobles. Una botiga era molt més que una casa, com la del Cal Maties (cantonada del carrer de l’Infant Martí amb carrer de Ramon Llull), que des del 1935 va omplir i servir, amb valors humans, ara perduts, la vida de molts veïns i veïnes. Vaig a la tenda, ara vinc..!, oi que sí, Josep?
En el llibre trobareu multitud d’anècdotes històriques que explicades amb aquest punt d’humor "satíric" us faran passar unes estones inoblidables. Com quan explica aquelles primeres classes de català, mig "subversives", en tombar de la dictadura, quan anava a fer de professor a les esco- les, sota les ordres de la "gran" Anna San- tamaria i el Noi de Cal Maties diu que se sentia com un professor de "noruec "o "vulgar" en el seu propi país (trist a la vegada). I ja no puc més perquè ús explicaria tot el llibre.
Gràcies, Josep Puy, per aquest regal de llibre, ple de "bocins" essencials de memòria, i instrument molt necessari per ajudar a recuperar aquests "valors" humans" que tant reivindiquem i que tant necessitem en aquests moments, si volem redreçar el col·lapse existencial en què vivim.
Llegiu, si us plau, "Memòria de grisos", del nostre historiador Josep Puy.
