Avui, fa un mes que ens deixava Juliette Gréco, als 93 anys. La “icona i musa dels existencialistes”. L´amistat amb poetes i filòsofs va fer que se li adjudiqués aquest sobrenom, encertadament. De jove, als ambients nocturns de Saint Germain– conegué el pianista Duke Ellington i el trompetista Miles Davis. Des de llavors, música, cabaret, cinema i teatre forjaren la seva carrera artística, fins fa uns 5 anys.
Amb 24, gravà el primer disc i el seu “esclat” es produí amb 27, a la sala parisina Olympia, aixecant l´auditori. La seva seducció li generà ofertes al cinema. Una veu harmoniosa i un físic estilitzat li obrien portes arreu. Gairebé sempre amb vestits ajustats de color negre que exalçaven el seu “glamour”. A Hollywood, no tenia res a envejar si li establim algun contrast amb noms mítics com els de n´Orson Welles, Cary Grant, Avda Gardner, Marlon Brando o Maria Callas. La triple conjunció d´un piano, un acordió i la seva veu aixecava passions entre un públic entregat. A París, es vivien temps postbèl·lics. Concretament en tavernes del barri llatí de París, convertides en llocs idíl·lics. Allí s´hi trobava una nova classe bohèmia, per oblidar els estralls de la 2ª Guerra Mundial i l´horror nazi. Corrien el vi i el tabac i es feien tertúlies filosòfiques i poètiques on s´escoltaven dissertacions Camus, Sarte, Simone de Beauvoir o Marguerite Duras..
Sil·labejant el text de les cançons lentament, amb el verí d´un encanteri melangiós captivava l´espectador. L´enlairava amb la brillantor d´un estil peculiar. Qui no recorda cançons mítiques com “Je suis comme je suis, Il n’y a plus d’après, La Javanaise, Un petit poisson-un petit oiseau o Ne me quitte pas”? O la seva bellesa en films com”La Nuit des généraux, Au royaume des cieux o Far west?
Es veia violenta però també dolça, infernal i alegrement desesperada. Un perfil que venia de traumes d´infància: son pare l´abandonà als 3 anys i la mare l´enredà dient-li que era el fruit d´una violació. Sento el seu adéu i agraeixo la rauxa d´una vocació viscuda intensament.
Un gran mal de la societat actual és l´enveja. Dessota forts prejudicis, no hi ha dret a haver d´aguantar aquests tics. Tanmateix, goso cloure aquest meu article amb un fort “merci, madame !”
