LA majoria de la gent deurem coincidir que les converses d’aquests darrers temps són sempre les mateixes amb la pandèmia com a nucli central de qualsevol comentari per extens o fugisser que sigui. En aquests moments les observacions ja són del tot polièdriques. No es parla d’una altra cosa amb una dosi d’inevitable neguit i pessimisme. Frases repetides i estereotipades, de minça esperança, s’han convertit en expressions habituals de comiat després d’un espontani retrobament a peu de carrer. Els que som més nostàlgics i aferrats a les persones i els espais introduïm, en la improvisada conversa, un suposat annex sobre els nostres avantpassats més directes i recordats.
Pregunto i em pregunten què haurien fet els nostres pares i avis davant una situació de terrible excepcionalitat com la que estem vivint. Què hagués dit/manifestat el meu pare Martí o l’avi Maties davant una tragèdia universal de continuat augment exponencial. Són els meus referents. Els reivindico una i altra vegada i naturalment cadascú té els seus.
Ens interroguem entre veïns i amics sobre quina hauria estat la seva reacció o quines actituds/mesures haguessin pres o suggerit. Cada vegada aquests comentaris són, al meu entendre, més recurrents. La pandèmia ens ha dut i segueix produint/incrementant una terrible desconfiança vers la realitat diària, l’allau de comunicats d’inevitable confusió i les dràstiques mesures políticosanitàries de control per aturar el que tothom ja reconeix i admet com a segona onada d’aquest maleït virus. Ara ens agafem, no tothom per igual, a la recordança i savis consells de la gent estimada i que, malauradament, ja fa molts anys que va marxar. Mirem el passat per afrontar quelcom millor el present. Pensem què haguessin fet o com haguessin reaccionat.
Òbviament tots són conjectures malgrat que el temps de guerra i la postguerra, que varen viure i patir, els facilita una singular legitimació davant les adversitats més punyents. La feixuga càrrega de la precarietat, la por i la misèria els dona una imaginària autoritat i reconeixement en el nostre escorcoll memorístic.
Cerquem respostes o estratègies en els que ja no hi són. Els tenim com a referents vitalicis perquè van marcar la nostra infantesa i èpoques posteriors de la nostra vida. Quina estranya paradoxa: volem consells d’aquells que no ens els poden donar i ben segur que en el seu moment tampoc els faríem massa cas. Ja no és solament la gent més propera.
També imagines què diria aquell savi veí, el professor de batxillerat que tant estimaves i recordes amb molt d’afecte o aquell catedràtic universitari de brillant discurs, bonesa infinita i gratificant pedagogia. Sóc un nostàlgic i no hi puc fer res. Aquest perfil m’alleugereix un xic d’aquesta persistent i anòmala situació. Ens hem tornat molt desconfiats del present i ens aboquem a l’aixopluc que ens ofereix la recordança del passat. Ben cert, m’ho recorda un bon amic, que potser els nostres referents haguessin patit molt i no haguessin entès res. Tot és prou desconcertant: les mascaretes, les distàncies, els símptomes…
Acabo el text i en els missatges del mòbil es continuen repetint les mateixes expressions: confinament, estat d’alarma, toc de queda… Un desastre!
