JA s’havia dit que amb el fred tornaria la pandèmia que, de fet, mai no ens ha deixat. I ha tornat per a tothom. Vull dir que, si bé la Covid-19 sí que entén de territoris -de densitat de població, grups d’edat, hàbits socials i sobretot de responsabilitat individual i col·lectiva-, en canvi, no es deixa condicionar pels colors polítics. Tant li fa que et diguis Trump, Johnson o Torra: si t’atrapa, no et pregunta ni el nom ni el càrrec. Per això, cada vegada que un polític aprofita la pandèmia per a la seva batalleta política, ho trobo d’una mesquinesa lamentable. Per exemple, al pla local, quan aquest estiu un regidor de l’Ajuntament de Terrassa es vantava d’haver fet tan bé les coses que a Terrassa anàvem de meravella… i, al cap de quatre dies, ja érem zona d’alt risc. O com ara quan l’alcalde Ballart té el coratge de parlar de la poca "coherència" del govern de la Generalitat. Cap geperut no es veu el seu gep.
Si alguna cosa ha mostrat aquesta pandèmia és que no en coneixem els topants i per tant que no tenim la cultura sanitària adequada per fer-hi front. Ningú. Tot el món viu situacions semblants i, quan es fa el viu d’haver-la sabut combatre, al cap de poc torna a estar com tothom. Mireu França i el seu ministre de Sanitat! O mireu com les taxes de contagi més altes ara mateix les pateixen els Països Baixos, un territori que donàvem per fet que eren el nord culte i lliure on ens havíem d’emmirallar. És fàcil demanar coherència als altres quan no tens la responsabilitat d’anar gestionant un dia a dia caòtic de xifres desbocades que t’obliguen a canviar els plans que has fet, amb tota la cura, el dia abans. I ja es veu que és difícil mostrar la responsabilitat política que et correspon com a gestor públic d’afavorir els comportaments exigents que determinen els experts per fer front al desastre.
En particular m’ha sorprès que l’alcalde, Jordi Ballart, s’hagi sentit obligat a discrepar del conseller d’Interior, Miquel Sàmper, respecte a la recomanació de delatar comportaments incívics. Certament, la delació és un comportament que planteja dilemes ètics complexos. Ballart, en contra de Sàmper, pensa que el control del civisme correspon en exclusiva als agents de l’ordre públic. Però si tingués raó Ballart, no n’hi hauria prou ni amb un policia a cada cantonada. El civisme -aquí n’he escrit a bastament- depèn de la interiorització de normes no escrites, però també d’un consens social que actua de manera coactiva davant del ciutadà que se sap vigilat pel conjunt de la comunitat. Déu nos en guard que l’ordre social depengués només de l’efectivitat d’un Estat policial.
Potser Ballart podria dir el que diu si hagués demostrat que amb els cossos de seguretat en tenia prou per garantir la seguretat dels terrassencs. Però resulta que no calen ulls de policia per veure arreu comportaments irresponsables. Fins i tot entre els alumnes d’establiments que tenen per missió formar personal tècnic d’infermeria i que cada dia, al carrer, matí, migdia i vespre, tenen un comportament alegrament irresponsable. Mai no hi he vist cap policia municipal fent la tasca que, segons Ballart, tenen reservada.
Que, a més dels desafiaments per a la salut, vivim reptes socials que plantegen greus dilemes ètics, és una evidència. Particularment, entre seguretat i llibertat. Però Sàmper no convida pas els ciutadans a posar ordre, sinó a alertar de l’existència de comportaments de risc a aquells que han de fer-ho. En canvi, Ballart es posa al costat de la desresponsabilització del ciutadà respecte dels seus veïns i a favor d’una ciutat plena de policies que ens haurien d’estar vigilant. No m’agrada ni una situació ni l’altra, perquè ambdues són mostra d’una fracàs social. Però, posats a triar, a mi em fa més por el model de Ballart que el de Sàmper.
