QUAN la política no és explicada en termes racionals, cal admetre que la política és absurda. Quan els problemes greus, les crisis socials i sanitàries es deixen al marge de la gestió política i aquesta és substituïda per llenguatges i actituds que impulsen les baixes passions i cerquen els interessos particulars i partidistes, cal admetre que la política és absurda. Quan enfront d’una pandèmia com la que patim, on hi ha tota classe de deficiències, on manquen criteris comuns, on uns opten per unes decisions i altres per les contràries, on uns jutges tomben unes restriccions preses pel govern central per tal de vetllar per la salut i la vida dels ciutadans i uns altres jutges ratifiquen les mateixes restriccions preses per altres comunitats, hem d’admetre que la política i la justícia són absurdes. Quan el Congrés i el Senat, seus parlamentàries del respecte, el diàleg i els acords, es converteixen en escoles fanàtiques de la mala educació, la bronca, l’insult, la mentida i l’amenaça, hem d’admetre que la política és absurda. Quan el govern d’una comunitat considera que la pandèmia és una oportunitat per emprar tot el seu esforç per atacar el govern de l’Estat i no l’ocasió per demostrar que la funció de la política és estar al servei i a la cura dels ciutadans, hem d’admetre que la política és absurda. Quan polítics són cecs, sords, muts i romanen indiferents a les demandes importants i urgents per a la salut i la vida dels ciutadans; quan el seu comportament és il·lògic, irracional, contradictori, desbarrat o extravagant; hem d’admetre que la política és absurda.
Sembla ser que el protagonista, avui, en els afers públics és l’absurd. Des de sempre l’ésser humà ha cercat i continua cercant el sentit de les coses, dels esdeveniments que passen i els passen, i també el de la seva pròpia existència. Vol racionalitat, intel·ligibilitat, ordre; no irracionalitat, sense sentit i caos. Cerca els perquès, que l’explicació del que hi ha o del que passa no depengui només de l’atzar. Altrament, ens trobem davant de la perplexitat, de la foscor, és a dir, de l’absurd. Però, què es l’absurd? El diccionari ens diu que és allò contrari a la raó, a la lògica, al bon sentit. Parlar, per exemple, de cercles quadrats o de muntanyes sense valls en diem que és impensable, que són sense sentit, que són termes contradictoris. Ara bé, no en parla només el diccionari, hi ha altres sectors de la cultura humanista, com l’humor, el teatre, la literatura, la mateixa filosofia, entre altres, que el tracten com un tema important per tal de transformar el buit i la foscor de l’absurd en quelcom positiu, catàrtic.
La situació sociopolítica com l’actual genera sentiments col·lectius de desempara i l’humor absurd emergeix com un dels principals mitjans que l’ésser humà té per rebel·lar-s’hi i proporcionar a l’home una forma d’alliberament. El mateix s’esdevé amb el teatre de l’absurd. En relació amb la filosofia, és Albert Camus (1913-1960) un òptim representant de la filosofia de l’absurd. Afirma que la relació que hi ha entre la recerca de sentit per part de l’home i la cega, sorda i muda indiferència de l’Univers fa aparèixer l’absurd: habitem un món que és indiferent als nostres sofriments i sord a les nostres protestes. Tanmateix, l’absurd, que podria ser un malson, Camus el considera un element transformador si prenem el camí de l’acceptació, és a dir, que la manca de sentit de la nostra existència no implica que la vida no valgui la pena d’ésser viscuda. Al contrari, acceptar l’absurd té una conseqüència important, a saber, que viure és un acte social de rebel·lia contra aquesta situació, el qual impel·leix l’home cap al bé comú i, conseqüentment, s’oposa a qualsevol mena d’injustícia individual o col·lectiva. L’home rebel és el que diu "no". Aprendre a viure és aprendre a rebel·lar-se. Aplicar aquest aprenentatge és dir "no" a totes les situacions absurdes descrites en el primer paràgraf per tal que l’espai públic sigui el lloc on puguem practicar la vida en comú. La política, entesa com l’eina que fa possible la convivència, la vida en comú, és un dels invents catàrtics més importants creats per l’home, ja que ha de fer que la vida sigui vida plenament humana i, en conseqüència, ("com si" fos) plena de sentit.
* L’autor és filòsof
