RESILIÈNCIA. És la paraula de moda en aquests moments. Si fa un temps tothom s’havia d’apoderar i els fets esparsos s’havien d’unir per construir un relat, ara hem de ser resilients. No sé si ho aconseguirem ser, sobretot els que ja tenim una certa edat i, per tant, tendim més a l’encarcarament que a la resiliència. El que tinc cada cop més és la sensació que hi ha un món que s’ensorra i que difícilment tornarà a ser el mateix. La pandèmia ens està abocant a un món virtual on el factor relacional juga un paper escàs i els éssers humans ens definíem, fins ara, per ser animals socials. Quan tanquen el bar o el restaurant de la cantonada no ens estan impedint només anar a esmorzar o dinar sinó relacionar-nos socialment. No del tot, és clar, però sí en una part molt important. Mediterranis com som, ens és difícil de concebre la socialització si no és a l’entorn d’una taula. Per dir-ho d’alguna manera, una videoconferència és a una reunió presencial el que els amics de Facebook són als amics de veritat. Hi ha un component de comunicació no verbal que es perd irremissiblement. Si això dura tant com sembla que durarà, les nostres relacions socials en sortiran indemnes? Serà igual la nostra manera d’acostar-nos a la gent quan ens hi puguem tornar a acostar? Quina capacitat de resiliència tenen les nostres relacions afectives amb el món que ens envolta?
INCOMPETÈNCIA SUMMA. Aquest dijous al vespre em trobo pel carrer un amic restaurador. No em puc estar de donar-li el condol pels dies que li vénen a sobre. Se’m mostra més indignat pel vodevil produït entre la Generalitat i el TSJC aquella mateixa tarda que pel fet de tancar. "Això de tancar, ja mirarem com ens en sortim, però el que desanima més és veure en mans de quins incompetents estem en aquests moments. De debò no són capaços, en un cas així, de presentar bé els papers al Tribunal? El Tribunal, davant de l’emergència, no podria deixar d’agafar-se-la amb paper de fumar?" Exclamava el meu amic, amb tota la raó del món. El mínim que pot esperar algú que es juga el futur del seu negoci és que els òrgans administratius que prenen tan severes decisions no semblin governats per la senyoreta Pepis.
UN CAP DE PORC. Llegeixo que aquesta setmana uns brètols han deixat diversos caps de porc davant de la porta de la casa d’una família musulmana de Matadepera. És un fet racista, evidentment, però sobretot és un fet d’una enorme estupidesa. Què pretenien amb aquesta acció els qui la van realitzar, estigmatitzar una família o només fer una gracieta? Vivim en un país en què històricament s’ha senyalat barroerament el qui no pensa o no creu el mateix que nosaltres. Potser cal recordar, davant d’un fet així, l’origen de l’ensaïmada, una menja d’origen àrab a la qual es va canviar l’oli pel llard (el saïm, en mallorquí) perquè així els que en mengessin poguessin demostrar que no eren ni moros ni jueus. Clar que això passava a l’Edat Mitjana, però tan poc hem evolucionat com a societat des d’aleshores? De què ens serveix tanta tecnologia si seguim sent els mateixos energúmens?
