IMAGINO la perplexitat de la Sra. Ramona (nom fictici) del carrer de Sant Joan de Matadepera quan s’assabenta que viu a la ciutat més rica de tot l’estat. No s’imaginava de cap manera , quan com cada matí sortia de casa per anar a la compra diària del pa, queviures i fruiteria, que era resident en un indret de màxim luxe i riquesa. Ben segur que no havia notat gaire bé res ni en els veïns de sempre ni en els transeunts.
El paisatge de costums i rutines no li oferia cap mena de variacions. Ara resulta que viu en el poble que encapçala la llista dels municipis amb la renda més elevada per habitant de tot l’estat. Potser la señora Ramona no sap què fer, dubte per uns instants, avui tenia pensat un menú de verdura i cansalada viada però davant les notícies , potser hauria de modificar-lo.
Ara ja no és Pozuelo de Alarcón, ni Aravaca ni la mítica Sant Cugat les qui encapçalen el ranking de les poblacions amb més poder adquisitiu en proporció al nombre de ciutadans. I ja no és solament la Sra. Ramona sinó molta més gent del poble que deuen pensar que es tracta d’un miratge o d’una informació que potser pretén distreure el personal dels altres greus problemes que patim arreu. Sortosament, amb més o menys detall, els experts en economia ens expliquen/aclareixen quines són les causes i raons que provoquen aquests impactants canvis classificatoris que també , en el seu dia, situaren Avinyonet del Penedès en els primers llocs dels quaranta principals.
Pel que sembla unes alteracions importants, òbviament del tot legítimes, en la renda i en la declaració patrimonial d’alguns residents poden incidir en aquesta global i, sens dubte, singular informació. Són els jocs estadístics, company!. Ja ens ho explicaven a l’escola.
Celebro la notícia però també vull trencar una llança/recordatori per a centenars de persones del poble i/o rodalies que han de fer un esforç per viure i sobreviure davant les dificultats diàries i les adversitats nouvingudes. Si, si també a Matadepera. Aquí ningú regala res. La ruralització del municipi ja és història però es manté en moltes llars una particular herència i respecte on suren la modèstia i l’austeritat que s’han mantingut a través de diferents generacions.
Aquests dies, imagino molta gent d’aquesta vila fent tota mena d’aclariments del tot innecessaris de que la cosa no va per ells; quasi bé a mode de disculpa. Nosaltres no som!. Reconec, en el moment present, el meu nul contacte amb la vila de Matadepera.
Malgrat tot, no puc oblidar els records de dècades passades amb tot un munt d’històries i anècdotes que em parlaven de vinyes, de boscos i ramats, de tota mena d’oficis, de migracions, de jornades esgotadores i de gent curtida per la duresa del treball, dins o fora del poble. Tots també mereixerien un titular.
Cada poble i ciutat són un compendi de microhistòries que diuen molt més que un titular que pot convidar al sensacionalisme, a la generalització del comentari, àdhuc, a la confusió. Ja fa temps que els gossos no es lliguen amb llangonisses ni en aquest indret del Vallès ni en d’altres emplaçaments de l’estat. La interpretació polièdrica de la realitat i dela lletra menuda poden millorar el pronòstic i ens allunyaran de les habituals observacions gratuïtes.
