HI HA una sentència molt escaient pels moments duríssims que estem vivint: "el què necessita el món és justícia i no caritat". La seva paternitat correspon a l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft, de la segona meitat del segle XVIII. Després d’alguna crisi tan dura i punyent com la dels refugiats i la COVID19, segueixo valorant prou negativament tant la resposta de la UE com el poc criteri palesat per bona part dels nostres gestors polítics . Alguns d’ells amb menció honorífica horripilant.
Com és possible que un pensament tan assenyat com el d’aquesta autora segueixi ignorat en ple segle XXI ? No em puc explicar l’assignatura de la no-igualtat entre homes i dones. En l’ obra "Vindicació dels drets de la dona" (escrita el 1792), fixava el que haurien d’ésser les bases d’un feminisme modern. A hores d´ara, tanmateix, ambdós criteris (justícia i feminisme) han esdevingut el penó de les opcions polítiques populistes.
Nascuda l´any 1759, als 28 anys optà per fer-se autora/escriptora. Decisió agosarada en aquella època, en un món massa dominat per homes. Inicialment contradeia tesis molt conservadores de n’Edmund Burque, Thomas Paine i el mateix Jean-Jacques Rousseau. Tots ells xafaven arguments proclius a més consideració envers el paper social de la dona. Un rol que la Revolució Francesa validava d’acord al guillotinament de la reina Maria Antonieta. Aquesta autora, però, defensà que "sense drets no hi poden haver obligacions".
Aquesta sentència certifica que, lluny del dany ideològic que empeny moltes dones a centrar-se només en la bellesa exterior, arribarien molt més lluny. Sortosament, les coses van evolucionant a millor malgrat que encara resta molt camí per recórrer.
Mentrestant, la xacra de la violència de gènere i altres successos prou repugnants no fan altre cosa que enterbolir el nostre dia a dia. Per tot plegat, insisteixo en l’oportunitat de proclamar la frase que he triat per títol. Això sí, fent per cridar menys i clavant més els colzes. Vull dir, amb mesures efectives.
