LES dites llatines són un pou de sapiència. Aquesta que trio avui ve a dir que "aquell que està dempeus miri de no caure". Em ve com a anell al dit arran de la llarga durada de la forta crisi derivada de la Covid-19. Dissortadament -intentant ésser el màxim d’objectiu- entenc que massa coses s’enfoquen malament. Sovint amb desballestament i despreocupació per part dels dirigents, que haurien de posar-hi seny.
Temps hi haurà per muntar un manual de despropòsits i grinyolades brutals de personatges gairebé repel·lents. No cal dir noms. Són a la ment de tothom. A partir d’ací, crec que tots plegats hem de fer per exigir la manutenció d’un llistat del que qualificaria com a "drets adquirits".
M’explico: coincidint amb la pandèmia, massa sovint pretenen colar-nos "gols per l’escaire". Penso en l’administració pública (jutjat, delegacions d’Hisenda, Seguretat Social…), on t’obliguen a entrar pel sedàs de la cita prèvia. El mateix -o semblant- passa amb la banca, que ha anat minvant el compromís d’atenció preferent a la clientela. Queda massa lluny el rerefons d’aquelles expressions com "l’ànima de ‘la Caixa’" o "persones al servei de persones". Abans ja forçaven implementar la digitalització. Encara trobaven, però, certs col·lectius més o menys reticents. Tanmateix, a hores d’ara, tot Déu passa pel tub. Al cap i a la fi, el client esdevé un número dins del sistema. I el percentatge de "cadàvers" metafòrics que van deixant pel camí els importa un rave.
Només ens faltava una operació mastodòntica d’absorció de Bankia per part de Caixabank, sense moure un dit. Ben poc han fet una consulta als empleats i clients d’ambdues entitats. De ben segur que un altre gall cantaria. Mentrestant, tinc dret a percebre que corren el risc d’esdevenir com empreses de "nyigui-nyogui". Uns i altres ens ataconen amb arguments d’autèntic pa sucat amb oli. Es creuen amb el dret de fer-nos creure que el coronavirus els ha donat "carta blanca" per convertir el servei en quelcom quimèric.
Ens queda el recurs a la rebequeria… O emplenar alguns formularis adreçats a les webs d’un suposat "servei d’atenció al client" on massa coses fan olor de socarrim. Ja cal que ens cuidem!
