RASKOLNIKOF, el protagonista de la novel·la "Crim i càstig", de Dostoievski (1821-1881), somnià, durant la seva reclusió a Sibèria, que una estranya malaltia atacava el món sencer. Es tractava d’un virus que transmetia una malaltia ben peculiar: els afectats contreien l’absoluta seguretat que només ells posseïen la veritat. Aquesta malaltia s’estenia ràpidament i afectava tots els homes, dones i nens. En poc temps, tots els habitants del planeta estaven convençuts que cadascú tenia la veritat i els altres no. Aquesta bogeria començà a generar discussions, baralles i guerres. I Raskolnikof despertà… I aquest malson s’està tornant realitat, en general, a mols indrets del món i, en particular, al nostre Estat autonòmic.
Si observem atentament en aquest tràgic temps de pandèmia els àmbits del poder judicial, dels poders legislatiu i executiu, de les institucions municipals i autonòmiques i de la mateixa institució monàrquica, constatem que molts dels seus integrants es troben afectats pel virus que somnià el protagonista de la novel·la, la convicció que només ells posseeixen la veritat i els altres no. Recordem, a l’àmbit de la Justícia, la situació del Consell General del Poder Judicial que ha caducat des de ja fa dos anys, que continua actuant amb tota normalitat en contra del que diu la tan anomenada en va Constitució; el bloqueig i el sabotatge, que el partit del Sr. Casado fa enfront de totes les institucions que urgeixen la renovació del poder dels jutges; la sentència de l’Audiència Nacional favorable als gestors de Bankia que contradiu la del Suprem de 2016; la inhabilitació de Quim Torra com a president de la Generalitat de Catalunya per no retirar una pancarta amb llaços grocs, que reivindicava la llibertat dels presos polítics. La trucada de Felip VI al president del CGPJ, Carlos Lesmes, comunicant-li que ell volia anar a Barcelona al lliurament de diplomes de la nova promoció de jutges. Quins interessos s’amaguen darrere d’aquest lligam político-ideològic-judicial? On és la separació de poders? Democràcia en perill!
I a l’àmbit de la política tothom mira irat, indignat, perplex, l’espectacle vergonyós, però esgarrifós, que la Comunitat de Madrid ha muntat amb la desmesurada connivència del líder del seu partit. Estan jugant amb els ciutadans de Madrid i de la resta de l’Estat a la ruleta russa, ens hi juguem la vida, el dret fonamental, generador de tots els altres. Sense vida no hi ha res. La seva presidenta invoca que mira el bé dels madrilenys! És una representació teatral sinistra. Què hi deu haver darrere d’aquest muntatge? Ens trobem amb la qüestió de la distinció entre la realitat i l’aparença. Referent a ella Luis Martín Santos narra una experiència d’un noi que, mentre passejava pels camps de Sòria, tenia la sensació que el que hi havia davant seu era només l’esquena de quelcom. Devia de ser l’esquena de quelcom que ell mai havia vist. Té la sensació que, encara que allargui les passejades, aquestes no el portaran pas a l’altre costat i romandrà sempre enfront de l’esquena. És com si el veritable rostre de la realitat li fos amagat. Aquesta historieta visualitza clarament la distinció entre la realitat de les coses (el veritable rostre) i la seva aparença (l’esquena de les coses). Els éssers humans tenim una greu dificultat de copsar la realitat tal com ella és: l’aparença -el que les coses semblen ser- revela la realitat, perquè és la manera que té ella de manifestar-se, de fer-se visible, però també l’amaga -les coses no són el que semblen ser-, ja que la presenta d’una manera distorsionada, disfressada, com ella no és. Així és com es presenten molts actes de la justícia i de la política on sovint la realitat real resta amagada per les aparences enganyoses. Tots aquests actes, es qualifiquin de legals o il·legals, de legítims o il·legítims, estan relacionats, es vulgui o no, amb la ineludible realitat ètica individual i social, l’experiència de la qual parteix del dolor, del sofriment, de la malaltia, de la injustícia que ens envolta i que fa que tots -els actors polítics, els judicials, els ideològics i els ciutadans- haguem de sentir-nos-en responsables. Aquesta realitat no es pot no negar en aquests casos i en aquestes circumstàncies; altrament, fóra negar el dolor, la misèria, la injustícia.
* L’autor és filòsof
