HAN passat tres anys del, diguem-ho així, gloriós 1-O de 2017. Gloriós també a Terrassa. Vuit de cada deu catalans volien -i volen- decidir el seu futur polític, bé sigui per pertànyer voluntàriament i democràticament a Espanya -no “por derecho de conquista”-, bé sigui per tenir-hi una relació cordial i cooperativa -com amb tot el món- però des de la pròpia sobirania política. I després de provar de fer-ho de manera acordada, per activa i per passiva, l’Estat espanyol va decidir, unilateralment, no dialogar, no pactar, no acordar, prohibir i, finalment, reprimir violentament aquesta voluntat.
D’altra banda, fer un referèndum -és a dir, preguntar per un sí o per un no- és la cosa menys unilateral del món: és la cosa més bilateral que existeix en democràcia. Però també unilateralment, una gran part dels que estaven convidats a participar-hi no van jugar el partit. I és que hi va haver qui va fer tot el possible per espantar l’equip del “no”, amb falses advertències i tota mena d’intimidacions, intentant convertir una presa de decisió democràtica en una fractura civil. Però, en democràcia, cal reconèixer-ho, no existeix la victòria per absència d’un dels equips: cal que el partit es jugui. En definitiva, gran victòria i dia gloriós per als votants del sí, que hi van anar contra tota mena d’amenaces i adversitats, i dia malaurat per als del no, per no voler participar en un gest de sobirania nacional, però també personal.
Però avui no voldria pas fer una anàlisi política de l’1-O, sinó social, ciutadana. Perquè, al marge del debat polític, no sé amb quin altre esdeveniment històric local es podria comparar l’enorme capacitat d’autoorganització dels terrassencs, la mostra admirable de solidaritat intergeneracional, l’extraordinària mobilització i, sense cap mena de dubte, l’impressionat coratge demostrat davant de les greus amenaces policials cap a aquest gest democràtic. És impossible dir quants terrassencs hi van participar. Ni tan sols quants van poder votar. Primer, pels obstacles informàtics. Després, perquè molts terrassencs van optar per anar a votar a pobles del voltant, menys col·lapsats. I, encara, perquè no tothom qui va participar en la mobilització per fer possible el referèndum podia votar. Vots comptats, en aquestes condicions, van ser gairebé 53.000. Això és, pràcticament, una tercera part dels terrassencs en edat de votar. I si hi afegim els col·laboradors més joves, o la gent gran que va veure frustrada la seva voluntat de participar-hi per la raó que sigui, fàcilment ens n’aniríem a quatre de cada deu terrassencs. Ho torno a preguntar: hi ha hagut algun altre esdeveniment que, contra tot un aparell de propaganda polític i mediàtic en contra, hagi concitat una mostra tan gran d’entusiasme, solidaritat, autoorganització i coratge a la història de la ciutat? A mi, no em consta.
En definitiva, pel que fa a la meva posició en relació amb l’exercici del dret d’autodeterminació, l’1-O va ser un dels dies més grans que he viscut. Però, des del punt de vista general, la victòria de l’1-O és més gran que la que li pot atorgar l’independentisme. La valoració del seu abast també hauria d’incloure aquests altres valors, estretament lligats al vincle amb la ciutat i el país, i al sentit de pertinença col·lectiva. Un dia memorable per als independentistes, sí. Però també per a una ciutat que, malgrat la seva complexitat, tensions i diversitat social, va demostrar un grau de cohesió mai no vist. I que es va reconfirmar de propina, avui fa tres anys, a la manifestació del 3-O. Quina gran història per a qui la vulgui estudiar i explicar-la amb tota mena de detalls!
