SENTO per la ràdio una periodista, o similar, que intenta dibuixar la tipologia de la gent que va a comprar al mercat, s’entén, a Barcelona. Penso que deu ser en aquella ciutat perquè la taxonomia de compradors que ella fa s’adiu ben poc amb el que jo he pogut observar durant els anys que fa que hi vaig a Terrassa. Diu que ella hi troba hipsters, jo aquí no n’he vist mai ni un. Diu que hi ha homes que s’hi passegen amb plànols que els ha fet la seva dona per localitzar les parades, sincerament, no ho he vist mai. Diu que hi ha homes que a mig comprar truquen a la dona per confirmar si els préssecs els volen de vinya o de Calanda, aquí, veus, potser sí que m’he trobat algun cas, però no crec que se’n pugui extreure una tipologia si no és amb ganes de fer passar els homes per uns calçasses, que potser va per aquí la cosa… Diu que hi ha velles que quan veuen una cua miren la manera de passar al davant -ella en diu "colar-se", en un biaix barceloní del concepte-, aquest fenomen, cada vegada més escadusser, no crec que sigui patrimoni de les velles, com diu la periodista, sinó que engloba perfils de comprador molt diferents. Com que és evident, si hem de fer cas a la periodista, que l’ambient en els mercats de Barcelona i a Terrassa són ben diferents, miraré de fer el mateix exercici a veure què en surt.
D’entrada, nosaltres no acostumem a dir que anem a comprar al mercat sinó a plaça, com a reminiscència de quan el mercat se celebrava a la plaça Vella, que rep aquest nom precisament del fet que allotjava el mercat abans de construir-se el de la Independència, que conceptualment hauria de ser la plaça nova i no la del Vapor Gran. Per cert, i ja em perdonaran l’excurs, no puc evitar una certa tendresa quan veig els joves estelats fent-se fotos davant del rètol del Mercat de la Independència, de vegades he tingut la temptació de preguntar-los si ja saben que la independència a què fa referència el rètol del mercat és la de la guerra del francès, és a dir, la dels espanyols respecte dels francesos, però sempre acabo pensant que quines ganes de treure’ls la il·lusió…
Però anem per feina perquè a aquest pas acabaré l’espai de l’article i encara no hauré sortit de les digressions. Hi ha alguna manera de categoritzar els compradors que van a plaça? Segurament sí, però és difícil de fer-ho sense caure en la temptació d’assenyalar capteniments que no es corresponen amb el nostre que, com tothom sap, sempre és millor que el que fan els altres, pobres mortals no tocats per l’elegància divina.
Abans de la pandèmia hi havia el qui toquitejava tota la fruita fins a trobar la pera o el préssec que els calia. Era divertit de veure la cara del venedor, cada cop més crispada, mesurant en quin moment li havia de dir que no toqués la fruita i, just quan anava a pronunciar el primer mot, la tocadora posava el préssec a la balança. Semblava un joc sincronitzat, de gent que es coneixia de fa temps i que sabia els límits de l’altre. Ara aquestes persones ja no toquen la fruita, però en van assenyalant les peces una a una perquè el venedor els les agafi i sempre hi ha un moment, mentre el venedor té la fruita en suspensió entre la pila i la balança, que li sents dir "ai, aquesta no, que està una mica macada". Els tocadors són insensibles als gestos d’impaciència dels altres compradors, satisfets com estan de la lliçó d’expertesa que els acaben d’oferir de franc.
Hi ha el qui demana tanda a dues parades diferents i, quan estan a punt de servir-te, ve corrents i es posa al davant tot dient "ui, perdó, jo havia demanat la tanda però estava a l’altra parada", penses, "pobre deu anar atrafegat que hagi de comprar amb aquest estrès", però tot just el comencen a servir fa petar la xerrada amb el venedor com si per a ell s’hagués aturat el temps. De vegades, fins i tot, l’han d’avisar que li passa la tanda a l’altra parada, aleshores torna a agafar el posat enfeinat i surt rabent demanant al venedor que li acabi de posar les coses, que ja les passarà a recollir.
N’hi hauria moltes més, de categories: aquells que compren tres unces de pernil dolç, tallat primet, i senten la necessitat d’explicar-li al venedor les extenses raons per què el prefereixen prim; els qui senten la irreprimible necessitat d’incloure una gràcia a cada comentari; els qui encara diuen "nena" a les venedores; els impacients, que miren ostensiblement el rellotge cada trenta segons… I tantes d’altres, però per a mi el mercat és sobretot la gent que hi ven, d’una amabilitat i una paciència infinites, que estimen el que fan i que coneixen l’ofici, gent, en la seva immensa majoria, que te’n pots refiar, que t’ajuden i que són capaços d’endevinar el que potser necessites sense que ni tu mateix hi hagis pensat!
