VAIG de sotrac en sotrac i estic perdent en poc temps un nombre important de referents i bones persones. Cada notícia és un ensurt i un desconcert monumental. Massa gent i total abatiment. Desànim i tristor és una combinació que no em puc treure del damunt. Les pèrdues de familiars i coneguts per la pandèmia i ara per d’altres causes dibuixen, des de fa temps, una època que resultarà molt difícil d’oblidar.
No tinc cap dubte que el twenty twenty marcarà un abans i un després a l’hora d’explicar i situar molts fets i circumstàncies. Un any que esperàvem amb molta il·lusió s’ha convertit en una immensa i continuada tragèdia. L’endemà d’acomiadar l’amic i professor Antoni Moliner ens deixava José Luis Gascón Novella. Era una persona excepcional i molt coneguda a Terrassa. El vaig tractar durant molts anys i destil·lava sempre una extrema bonesa i cordialitat. Santi Palos ens en fa una acurada ressenya en el Diari on es destaquen amb detall les activitats, intervencions i compromisos culturals durant molts anys. Les seves principals inquietuds tingueren molt a veure amb la docència, les nombroses i continuades col·laboracions en el nostre Diari, la literatura i la lectura. La creativitat com a poeta i escriptor així com la promoció de la poesia ocuparen un lloc destacat en el seu compromís amb la cultura local. Però, per damunt de tot, era una persona amable i cordial que palesava un persistent interès per conèixer, llegir i conversar.
Fou una persona oberta i amiga de tothom. No he sentit mai un comentari advers sobre la seva figura. Vull pensar que molts alumnes de les nombroses promocions que van passar per les seves classes d’història, ètica i llatí el deuen recordar amb la mateixa estima que ho fem els que el vàrem tractar en diferents moments i escenaris dins el món cultural i associatiu de la nostra ciutat. Considero, sense embuts, que en José Luis es mereixeria un reconeixement.
Suposo que molts d’aquells alumnes de l’escola on treballava i que tant estimava deurien romandre sorpresos quan descobriren que parlava i escrivia en llatí amb una total fluïdesa. Era molt apreciat i algú em parla i recorda sobre la ferma/fantàstica complicitat amb qui va ser el seu professor. L’amic Gascón era un erudit en el sentit més ampli de la paraula i amb un neguit permanent per saber, aprendre i sempre compartir. La humilitat i la generositat són les credencials de les grans persones.
No en tinc cap dubte. Recordo perfectament que el vaig conèixer en les nostres anades i vingudes a la Universitat Autònoma. Ho situo al voltant dels anys 1972-1973 i com a usuaris dels trens de Sarrià – els catalans – que agafàvem de bon matí a l’estació de la plaça d’Anselm Clavé. A les vuit del matí, amb uns vagons atrotinats, el tren esdevenia una fantàstica història/aventura on la gent xerrava, jugava a cartes o llegia obres de categoria. Cada grup tenia el seu espai o quasi. Foren temps meravellosos.
Absolutament res a veure amb la realitat actual. El primer curs, el vàrem començar a Sant Cugat, a tocar del monestir, i després continuàrem en el campus universitari. A l’estació de Bellaterra agafàvem la ruta Ho Chi Minh fins a arribar a la facultat. El tren i/o les caminades eren ben aprofitades per parlar de moltes coses de caire universitari o no. Així és com el recordaré sempre.
Una persona enraonadora, optimista i sempre somrient. Quan pugi o baixi per la nostra estimada Rambla el seguiré cercant amb la mirada i gaudir com sempre del seu afecte i amistat. Ben segur que allà on sigui ja deu haver iniciat alguna tertúlia literària sense descuidar algun dels seus acudits.
